Després de la ruptura de la unitat dels partits consultistes, sembla difícil que Artur Mas pugui dissoldre el Parlament i encapçalar una llista unitària de CDC i ERC en unes eleccions plebiscitàries. Aquesta era encara la seva aspiració dimarts passat, dia 14, però els esdeveniments posteriors -el consell nacional d’ERC i l’acte de l’ANC i Òmnium- fan més difícil aquest objectiu. En canvi, cada vegada són més les veus -començant per la de la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell- que el comminen a un immediat avançament electoral.
Així doncs, si Oriol Junqueras no cau del cavall com sant Pau, Mas té davant seu una empipadora decisió. O dissoldre i concórrer a les eleccions al capdavant de la tradicional coalició de CiU, o d’una «llista de país» que aclamen els columnistes de l’oficialisme, amb alt risc de perdre, o intentar seguir governant (amb 50 diputats) i sense majoria clara per aprovar els pressupostos. És clar que pot inflexionar el discurs i buscar nous aliats. Però aquesta opció també té risc: ser acusat de traïdor pels nacionalistes que han combregat amb la consulta el 2014 i s’han cregut que la independència ja es tocava amb els dits.
Les dues opcions tenen costos i el més raonable és que Mas intenti endarrerir al màxim la seva decisió. A CDC hi ha desconcert i divisió. Molts -la majoria de l’executiva que encapçala Josep Rull- temen la inflexió del discurs com les penes de l’infern. Però d’altres -ahir el desacomplexat conseller Santi Vila, el diputat Fernández Teixidó i segurament el discret Germá Gordó- recomanen fugir de la precipitació i creuen que Mas no ha de córrer el més mínim risc si també redueix a dos anys la seva segona legislatura. El 2012, la campanya va vendre Mas com el Moisès que portava el poble català a la terra promesa i l’hòstia va ser descomunal.
És clar, doncs, que Mas (alumne aplicat d’Aula) no prendrà una decisió de vida o mort sense pensar-s’ho a fons. Si ha de perdre, potser millor esperar al 2016. Llavors, després de les legislatives del 2015, el més probable és que a Espanya no hi hagi Govern amb majoria absoluta, cosa que tradicionalment sempre havia obert el joc als nacionalistes. I també estudiarà les grans línies dels sondejos, no gaire fiables en un moment d’incertesa i volatilitat electoral.
¿Què hi diuen les enquestes? Ara mateix, l’única pública coneguda és la de La Razón de diumenge passat. No és gaire material, però l’avantatge és que les seves línies generals no es desvien de les d’EL PERIÓDICO del setembre i del CEO després del debat de política general, que no donen estimació de vot, sinó només intenció directa. I els tres sondejos coincideixen en tres coses. Primera: ERC no arrasa, però arriba primera, davant de CiU. Segona: la majoria absoluta d’ERC i CiU no està garantida. La Razón els dóna 62 diputats (ara en tenen 71 i la majoria absoluta és 68).
I tercera: el poder arbitral pot quedar en mans de Podem, que irromp amb força tot i no tenir ni candidat. EL PERIÓDICO el situa com a tercera força amb una intenció de vot del 8,1%, i La Razón li dóna el 9,2% i 12 diputats. Una intel·ligent analista em deia ahir que potser La Razón esbiaixava una mica els resultats, però poc. ¿Si vostè fos Mas convocaria eleccions anticipades per al febrer vinent?
Article publicat a El Periódico
