Nou Cicle

Antoni Puigverd: Els fems d’internet

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

internetImpressionat per una de tantes onades ferotges que, a propòsit de l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, ha circulat pels oceans d’internet, el ministre Fernández Díaz ha sentit la temptació de posar-li portes legals al camp. Una temptació que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría ha frenat amb gest tan ràpid com ambigu (per no desautoritzar al seu company) recordant que “ja existeixen mecanismes legals i judicials per reaccionar davant aquest tipus de conductes” i supeditant l’eventual revisió legal del control de les xarxes al consens amb l’oposició.

La vicepresidenta sap, com qualsevol polític ben informat, que només un ferri control dictatorial a la manera xinesa pot ficar en sendera a les xarxes socials. Sabem, pel cas Snowden, però també per la publicitat que ens arriba a través de Google, que tots els ciutadans, del més prepotent al més infeliç, estan controlats. Qualsevol intent de collar legals convertiria aquest control en asfíxia. I l’asfíxia és tirànica, és a dir, d’altres temps. D’aquí el ràpid i ambigu gest de la vicepresidenta. El control d’internet és més efectiu si no és ostentós. En realitat, el consumidor de les noves tecnologies s’ofereix a ser controlat. Cada vegada que fem servir un smartphone, que pengem alguna cosa a Twitter o Facebook, que ens baixem alguna aplicació o, simplement, que ens endinsem en internet, deixem petjades.

Tothom sap que el control remot d’aquestes empremtes existeix. A ningú sembla preocupar-li. Les agències d’espionatge mundials i els grans gegants de comunicació (Google i companyia) poden saber-ho tot de cada un de nosaltres. La policia espanyola compta amb radars que subscriguen i filtren sense parar paraules emeses per qualsevol xafarderia mòbil o ordinador. A les xarxes la llibertat no té fre, es diu aquests dies. Serà llibertat vigilada! Vet aquí una paradoxa: el ciutadà s’ofereix com a ostatge en pagament de la llibertat de moviments i de les enormes facilitats que les noves tecnologies li concedeixen.

La gent el que no suportaria és la coerció visible. Prefereix el control absolut, però imperceptible. Estan perfectament vigilades les webs dels gihadistes espanyols, com la de qualsevol altra facció política, social o religiosa. La pista més fàcil i ràpida per trobar un terrorista, un lladre de guant blanc o un corrupte és una xerrada telefònica o un correu electrònic. Aquesta setmana passada un combatiu ciutadà espanyol ha aconseguit que el Tribunal de Justícia de la UE falli l’eliminació de dades periclitades o falses de Google. La notícia s’ha venut com una conquesta de la llibertat. Ja serà menys! Són tantíssimes les dades acumulades en els insaciables oceans d’internet que la majoria es confonen al totum revolutum: es perden. El que mai es perd és el nostre rastre digital.

Les noves tecnologies han permès formidables connexions globals, impressionants avenços laborals, impagables beneficis econòmics i personals. Però tot això s’ha realitzat a costa de la intimitat i de la llibertat. En el vell món un podia desaparèixer sense deixar rastre, però ja no és possible en l’era digital. Internet i tota la seva parafernàlia tecnològica han permès meravellosos avenços, però com tot progrés, ha causat pèrdues que potser algun dia lamentarem.

La intimitat és una d’elles. La contenció és una altra. Una petita dosi d’hipocresia impedia dir-li al veí que pensàvem d’ell, el que redundava en benefici de la pau i el benestar de l’escala. Diguin discreció. La sinceritat a ultrança, que forma part del bagatge de l’any 1968, va fer caure murs de contenció repressius i asfixiants. És sa que la gent no calli absolutament tot el que pensa. Però és insà que mai calli res.

Gràcies a les tecnologies d’internet, la dissimulació i la incontinència han copulat i han parit un monstre. El monstre que vomita maldicencia, que insulta i agredeix sense descans. Amagat en l’anonimat, protegit en la foscor de la xarxa, el monstre diu el que li ve de gust. Les barbaritats més espantoses i grolleres, els pensaments més obscens, les informacions deformadores. El monstre s’alimenta d’odi i ressentiment. Té el seu origen en la pitjor cultura futbolera (que gaudeix més de la derrota de la samarreta odiada que de la victòria de l’estimada). I s’ha desenvolupat en paral·lel a l’assetjament als famosos que caracteritza la premsa anomenada del cor que ara hauríem d’anomenar de fel i d’assetjament.

Ningú mínimament conegut es lliura de la persecució d’aquest monstre. Atenció! Aquest monstre que gaudeix en les caceres és un fill de la democràcia. Ningú va dir que la democràcia seria fàcil i justa, vaig escriure una vegada. Ara dic: la democràcia és políticament imprescindible, però també ensordidora, causa constant de migranyes. Les caceres de la democràcia directa d’internet es produeixen en tots els estadis de la vida social: de la nena grossa maltractada en un xat pels seus companys d’escola a les insídies contra la política de Lleó.

Aquest odi forma part de la revolució digital. És impossible posar-li portes al camp. El destape de ressentiment creix i creix en el nostre món. Un món que segueix progressant tècnicament a gran velocitat, però que perd els valors humanistes (valors que no poden ni han de protegir per llei). És el soroll excremental que deixa Internet al seu pas. Els fems d’internet. Ens acompanyaran sempre.

La Vanguardia

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: