I més si tenim en compte els anys i els esforços que han calgut per prestigiar la Generalitat i la figura del seu màxim representant.

Així no puc titllar més que d’intolerable que l’eurodiputat Ramon Tremosa hagi escrit que “Montilla és el president que Franco somniava per a una Catalunya en democràcia”.

Tremosa hauria d’entendre que José Montilla és per davant de qualsevol altra consideració el nostre president. Un president que personifica el paradigma de l’èxit d’una doctrina i d’una estratègia que han fet possible persones com Cipriano García, Josep Benet, Paco Candel o el mateix president Pujol. Un home que va arribar com a immigrant a Catalunya n’ ha acabat sent la seva màxima representació. En definitiva el triomf de la política d’una Catalunya un sol poble.

I és clar que hom pot estar en contra de la forma de governar o de la ideologia del president de la Generalitat i evidentment és ben lliure de manifestar que en voldria un de diferent. Però alhora s’ha d’anar molt en compte per mirar de no dividir el país perquè Montilla, que evidentment no és precisament un “abertzale” , si que ha defensat en tot moment la dignitat de la nostra nació i n’ha defensat les seves institucions, els seus símbols i la seva llengua. Precisament en el cas de la defensa de la llengua catalana s’ha mostrat ferm davant els viscerals atacs per part del PP i Ciutadans . I aquest exemple de fidelitat al nostre país i a la nostra llengua em mereixen un gran respecte perquè han permès barrar el pas a certes idees que només buscaven trencar la convivència entre part de la població de Catalunya d’origen espanyol i els que som nascuts al Principat.

Artur Mas ja ha anunciat que la intenció de la seva formació és fer una campanya en positiu i allunyada de la crispació d’altres comicis. Si realment aquesta és la intenció de CiU, Mas fent rectificar a Tremosa donaria un bon exemple en aquest sentit i demostraria que certes formes del passat no es volen tornar a repetir.

Tribuna

Així ho ha reflectit en un apunt al seu bloc personal recollit per Europa Press, després que Tremosa escrivís a la seva pàgina de Facebook que Montilla “és el president que Franco somiava per una Catalunya en democràcia“, i li definís com “regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme “.

“Les declaracions de Tremosa denoten un classisme ètnic i un sentit patrimonial de les institucions catalanes que crèiem ja abandonat pels sectors més conservadors de la societat catalana“, ha destacat Carod, que ha demanat al líder de CiU i candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas , que exigeixi a Tremosa que es retracti de les seves paraules.

I és que, segons Carod, s’ha de tenir una anàlisi de la realitat “molt distorsionat” per dir que el poble de Catalunya “va donar la majoria per investir com a president d’una institució com la Generalitat a algú del gust del dictador Franco“.

“La millor demostració del fracàs del franquisme a Catalunya és que les esquerres hagin tornat a governar després de 64 anys i hagin escollit com a president a José Montilla, nascut fora de Catalunya, cosa impensable en el govern d’Espanya amb un català“, ha afegit .

La dirigent socialista, Maria Badia, ha condemnat les declaracions de l’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, sobre la convocatòria de les eleccions catalanes per al proper 28 de novembre a les que afirma que “Montilla és el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia“.

L’eurodiputada del PSC, Maria Badia, ha declarat avui que “el senyor Tremosa no és la persona més indicada per donar lliçons d’antifranquisme i menys al president de la Generalitat, José Montilla, que va lluitar per la democràcia”, en referència a les declaracions de l’eurodiputat de Convergència i Unió, Ramon Tremosa, sobre la convocatòria de les eleccions catalanes pel proper 28 de novembre.

És en aquest sentit que Maria Badia ha qualificat de “lamentables” les declaracions de Tremosa, “amb les que – assegura – no fa més que desacreditar-se com a polític”. Tanmateix, tota la família de socialistes espanyols a l’Eurocambra han demanat una rectificació immediata de l’eurodiputat de CiU. A més, l’eurodiputada catalana s’ha adreçat especialment al president de la federació nacionalista, Artur Mas: “requerim urgentment una disculpa pública davant d’unes declaracions que s’allunyen tremendament de la bona imatge de Catalunya a la Unió Europea i que van en contra de la feina que realitzem la resta de representants polítics catalans a Europa”, ha dit, i ha afegit que “és una vergonya per a nosaltres tenir companys que vulguin donar aquesta imatge de Catalunya i dels catalans a les institucions europees”.

Per últim, la diputada al Parlament Europeu ha volgut assenyalar que “ha perdut moltíssim CiU a Europa amb el canvi respecte a l’anterior legislatura“, tot comparant-lo amb el seu antecessor a Convergència a l’Eurocambra, Ignasi Guardans.

Podeu escoltar les declaracions de Ramon Tremosa a la Cadena Ser:

  

Ramón Tremosa: “Montilla me recuerda al franquismo sociológico”

I les rèpliques de Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC:  

  

Iceta critica duramente las declaraciones del eurodiputado Tremosa

L’acte de comiat es farà dijous a la tarda al tanatori de les Corts de la capital catalana.

Nascut a Burgos el 1916, Solano va acabar els seus estudis secundaris a l’Institut Balmes de Barcelona, on va començar en la seva carrera política com un dels organitzadors de la primera agrupació d’estudiants de Batxillerat i un dels fundadors de la Federació Nacional d’Estudiantes de Catalunya.

El 1935 va ser elegit secretari general de la Joventut Comunista Ibèrica, i el 1937 va entrar a formar part del Comitè Executiu del POUM en la clandestinitat, pel que va ser detingut i empresonat el 1938.

Després d’un any a la presó es va veure obligat a exiliar-se a França, des d’on va intentar reorganitzar el partit, però va ser detingut a Montauban el febrer de 1941 i condemnat a 20 anys de tasques forçades, tot i que va ser alliberat el 1944.

El 1947 Solano va ser elegit secretari general del POUM a l’exili, durant una conferència general del partit celebrada a Tolosa (França) a la qual van assistir representants de l’organització il·legal espanyola, així com alguns dels membres exiliats a França, Àfrica del Nord i Amèrica Llatina.

Solano, que a més de polític era periodista, va treballar entre el 1953 i el 1981 per a l’Agència France Presse. El dirigent comunista va ser també un dels fundadors de la Fundació Andreu Nin, i el 1999 va publicar el llibre ‘El POUM en la Història. Andreu Nin i la Revolució Espanyola‘.

L’estudiós del POUM i professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (UB) Pelai Pagès, que ha mantingut relació amb ell fins a aquesta mateixa setmana, ha declarat a Europa Press que amb ell “mor una autèntica llegenda del socialisme revolucionari català, espanyol i internacional“.

En el bloc La Bataille socialiste podeu trobar una important quantitat de textos de Solano.

• 1966-04 Carta a “Acción Comunista”
• 1970-05 Vida, obra y muerte de Andreu Nin
• 1972 L’exemple de Sneevliet
• 1974 The Spanish Revolution: The Life of Andreu Nin
• 1985-09 La J.C.I. en la revolución y la guerra de España
• 1986-10 El POUM en la història
• 1988 La Juventud Comunista Ibérica en las jornadas de mayo de 1937 en Barcelona
• 1988-10 Testimonio del proceso al POUM: Barcelona no fue Moscú
• 1989-02 Andreu Nin y León Trotsky
• 1989-10 El primer año del exilio en Francia
• 1992-01 Andreu Nin, la URSS y el estalinismo
• 1992-10 La fin du stalinisme et l’avenir du socialisme
• 2002-02 Semblanza de Alberto Masó March
• 2002-05 Las guerrillas españolas en Francia: el batallón Libertad
• 2004-05 L’Europe des 25 et le mouvement social
• 2004-09 El POUM y la lucha contra el fascismo en Francia
• 2004-09 El recuerdo de la comuna de Asturias
• 2006-05 Biografía breve de Andreu Nin
• 2007-05 Andreu Nin y la lucha por la verdad histórica
• 2008-03 Entretien: “Si le cadavre de Nin est dans la fosse d’Alcalá, ce serait le dernier grand mensonge d’Orlov”
• 2009-11 The POUM’s Seven Decades
• W. Solano: a morte da um lutador socialista… (J.P. Freire)

Cataluña tiene hoy un estado del bienestar más bien dotado y más sensible a las necesidades de las clases populares que no cuando el Tripartito inició su mandato. Y su capacidad de gobierno, incluyendo su financiación, es mucho mayor ahora que la heredada del gobierno conservador anterior. Cataluña tiene también un Estatuto que, a pesar de los recortes del Tribunal Constitucional, es mejor que el anterior.

Y los datos hablan por sí mismos. Cuando el tripartito inició su gobierno en 2003, Cataluña tenía uno de los gastos públicos sociales por habitante más bajos de la UE-15. Y aún cuando continúa siendo demasiado bajo según el nivel económico que Cataluña tiene, ha mejorado considerablemente, habiendo descendido significativamente el déficit del gasto público social por habitante de Cataluña respecto al promedio de la UE-15 (un 3.2%). Durante los últimos años del gobierno conservador (1999-2003) había aumentado un 8.8%. Es importante mostrar estos datos porque los medios de información de Cataluña y España se han centrado en el tema nacional, olvidando el tema social. Ello ha contribuido a crear una percepción generalizada en que el esquema derecha-izquierda no es ya relevante para entender nuestras realidades ni en Cataluña ni en España. En cambio, los datos muestran que es esencial para entender las políticas públicas de los gobiernos. Ello exige una reflexión raramente presentada en los medios. En contra de lo que asumen mentalidades jacobinas, el tener un mayor autogobierno es necesario, pero en absoluto suficiente para mejorar la calidad de vida de los ciudadanos. El País Vasco tiene el sistema de financiación deseado por muchos en Cataluña. Y en cambio, su estado del bienestar está subfinanciado. Su PIB per cápita es ya el 120% del promedio de la UE-15, y en cambio su gasto público social por habitante es sólo el 73% de la UE-15 y ello como consecuencia de haber estado gobernado durante treinta años (1979-2009) por las derechas nacionalistas de tradición cristiano-demócrata. Es probable que si hubiera sido gobernado por las izquierdas, hubiera tenido un gasto público social más elevado.

Es fácil demostrar, por otra parte, que el gobierno catalán es más progresista que el gobierno socialista español, debido a que es una coalición de partidos de izquierda, habiéndose coaligado el PSC con ERC y ICV-EUA, lo cual no ha ocurrido con el PSOE, que se ha aliado (sobre todo desde 2009) más con CIU y el PNV que con IU-ICV y ERC. El estado del bienestar y la universalización de los derechos sociales en España estarían mucho más desarrollados si el PSOE hubiera replicado las alianzas que el PSC ha hecho con otros partidos de izquierdas en Cataluña. Mi apoyo, pues, ha sido y es al gobierno, no a partidos específicos que lo componen, aunque simpatizo con todos ellos.

Habiendo dicho lo anterior, también es importante subrayar las sombras, además de las luces, del gobierno catalán. Y lo peor que han hecho los partidos del gobierno (y el gobierno) ha sido el permitir la continuidad en los equipos de dirección de los medios públicos de radio y televisión catalanes (heredados del gobierno nacionalista conservador anterior), los cuales se han caracterizado, no sólo por su “costra nacionalista”, sino también por su “costra neoliberal”, que ha discriminado a las izquierdas. He documentado extensamente en mis trabajos este sesgo en tales medios (ver mi blog www.vnavarro.org). Y el otro fallo ha sido, en ocasiones, su moderación. Era la primera vez que las izquierdas gobernaban Cataluña desde hacía setenta años y en muchas áreas fueron demasiado cautelosas y esto les valió cierta decepción y frustración entre sus bases, pues en ocasiones podrían haber ido más lejos. Pero, en general, fue un gobierno de sensibilidad socialdemócrata que inició algunos de los cambios más profundos que han ocurrido en Cataluña y en España.

Bloc de Vicenç Navarro

Malauradament, però, el comunicat ofereix encara prou punts d’ambigüitat per poder afirmar que ens trobem ja en una situació similar a la que va donar pas a l’acord de Stormont o de Divendres Sant de 1998. El comunicat d’ETA només menciona el cessament de les “accions armades ofensives” i això no és suficient per garantir que la intenció de la direcció de l’organització armada estigui disposada a posar fi definitivament a la violència. Això no obstant, en els primers paràgrafs del text s’intenta legitimar mig segle de lluita armada, la qual cosa té aires de voler aplanar el camí per justificar en comunicats posteriors l’abandonament de les armes.

Així doncs, cal valorar amb una certa prudència el comunicat difós en vídeo per la BBC, ja que en ocasions anteriors la proclamació d’una treva no ha estat obstacle per tornar a matar mesos més tard. És cert que les circumstàncies actuals són diferents. D’una banda, el procés anterior va deixar moltes portes obertes en l’àmbit internacional i en la societat basca, que, sens dubte, han afavorit els contactes i, sobretot, que la direcció d’ETA, tancada en un autisme que només contemplava el seu entorn i l’allunyava de la realitat, percebés molt millor l’evolució de la societat basca que des de fa anys rebutja clarament i sense fissures la violència (inclosa l’esquerra abertzale i un nombre creixent de presos històrics).

De l’altra, el govern espanyol va sortir legitimitat del procés anterior, en què va fer gairebé tot el que tenia a les seves mans (excepte potser algun gest més coratjós pel que fa a l’aproximació dels presos al País Basc), per arribar a un final dialogat de la violència. Àdhuc els mediadors internacionals que actuaven com a assessors d’ETA (Sinn Féin, advocats pròxims al Congrés Nacional Africà…) en el procés anterior van recriminar a l’organització armada no haver valorat suficientment l’actitud de l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero que va arribar fins on pot arribar el govern d’un estat de dret i democràtic. En aquest sentit, no és casual que la primícia del comunicat s’hagi tramès a la BBC i que en el text es faci una crida explícita a la “comunitat internacional” perquè assumeixi el compromís de “prendre part en l’articulació d’una solució durable, justa i democràtica [per acabar amb] aquest secular conflicte polític”.

Finalment, la cooperació de les forces de seguretat hispano-franceses (i, puntualment, portugueses i d’altres països europeus) han posat ETA contra les cordes, de tal manera que la seva capacitat operativa s’ha reduït notablement. D’ací que l’afirmació de que ETA “ja fa alguns mesos que va prendre la decisió de no dur a terme accions armades ofensives” sembli més un intent de fer de la necessitat virtut que no pas una decisió presa des d’una posició de força. En aquesta línia tampoc no es pot passar per alt que les detencions dutes a terme des de l’atemptat de Barajas han colpejat fonamentalment el sector dur de la direcció i, segurament, han permès guanyar terreny als que ja fa temps que aposten per deixar les armes.

En conclusió, experiències anteriors demanen ser prudents davant el comunicat, però hi ha prou indicis per pensar que estem al començament del final de la violència d’ETA i aquesta és sens dubte una molt bona notícia que no pot deixar el govern impassible (malauradament, sí el PP) que, sense afluixar les mesures policials i jurídiques, no pot deixar passar aquesta oportunitat. I, en tot cas, és una notícia que obre una finestra d’il·lusió i esperança per a la societat basca i l’espanyola.

Opinions Digital

Font: Diari de Girona

La referència a la “consumació fisiològica”, que recorda el discurs d’un president del gremi de fabricants de Sabadell que, donant la benvinguda a Franco, va dir que la seva ciutat “tenía para el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata”, mereixeria una anàlisi freudiana per a la qual no tinc temps, ni ganes ni competències. Però una reflexió s’imposa: en quines mans estàvem! Aquell governador civil perdonavides, les vides, no les perdonava: ha estat definit com “uno de los máximos ejecutores de la poítica represiva del régimen”. A Barcelona excel·lí: l’historiador Solé i Sabaté ha comptat que en el seu mandat, de juliol de 1939 a desembre de 1940, es produïren el 85 per cent de les execucions de la postguerra, entre les quals la del president Companys. Fou premiat amb la presidència del Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas a Madrid, on continuà la seva tasca.

Si evoco això no és per un afany de reobrir velles ferides. Naturalment, ni se m’acut equiparar els magistrats que van votar la sentència sobre l’Estatut amb aquells monstres del passat. Però sí que crec que és legítima i útil la comparació. Pels franquistes de 1939 els catalans érem uns traïdors de lesa pàtria que calia perseguir i assimilar brutalment. Per aquests magistrats del 2010 els catalans ens hem equivocat i cal corregir-nos. La correcció que pretenen és doble. En primer lloc, volen retallar l’Estatut, esmenant la plana al poble de Catalunya i als seus representants democràtics, modificant restrictivament el pacte que vàrem establir amb l’executiu i el legislatiu espanyol i que ratificàrem en referèndum. Però, en segon lloc, ens volen corregir a nosaltres, perquè ens veuen com una anomalia, un error i una indisciplina. No sols volen rectificar l’Estatut, sinó que volen corregir Catalunya. Quina pretensió inútil i quina pèrdua de temps! I quina font de provocació de conflictes!

Després de quatre anys de normalitat en la vigència i aplicació del nou Estatut, un Tribunal Constitucional dividit i deslegitimat, després d’un procés penós, anòmal i degradat, ha creat, d’una manera artificial i irresponsable, una situació molt greu. Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets ciutadans, ni en el funcionament de les institucions i dels serveis públics, ni en les relacions entre les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central. En una situació de crisi econòmica i social, no s’ha produït cap problema ni en la convivència diària de la ciutadania ni en la unitat civil del poble de Catalunya.

Per contra, la sentència del Constitucional ha començat a generar una situació que el nacionalisme espanyol ha perseguit de manera calculada. La dreta espanyola pretén trencar els consensos bàsics de la societat i de la política catalanes. Vol crear una situació de confrontació entre sentiments oposats d’identitat, una divisió de Catalunya. Al País Valencià això li ha donat uns rèdits considerables. A Catalunya no els hauríem de fer el joc.

Encara ahir, sortint de Barcelona, vaig veure algunes banderes als balcons, i han passat bastantes setmanes de la manifestació del 10 de juliol i del final del mundial de Johannesburg. En un edifici de Sant Andreu hi havia una senyera al primer pis, una bandera espanyola al tercer i una estelada a l’àtic. És un senyal minoritari, però no és anecdòtic.

Veiem en acció polítiques de fabricació de confrontacions identitàries i el pitjor que podria succeir avui a Catalunya seria el divorci progressiu entre aquestes polítiques, cada vegada més excitades i gesticulants, i una societat cada vegada més escèptica i abstencionista.

Ara que entrem en un període electoral és exigible que, per damunt de les diferències democràtiques, reforcem la consciència dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, siguin quins siguin els seus sentiments d’identitat, de pertànyer a una nació que és de tothom i que només podrà ser si és de tothom. Aquesta consciència comuna de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya és la condició imprescindible de la nostra llibertat i d’un projecte de futur compartit i millor.

Avui

En aquest context d’agost no és estrany que el protagonisme mediàtic que acaparin Michelle Obama i Ibrahimovich. Sort que hem tingut una notícia important i feliç, l’alliberament de Vilalta i Pascual! Jo vull, però, comentar alguna cosa que mereix molta més atenció, l’enquesta de l’Institut d’Estudis Fiscals i les reflexions de José Blanco sobre els impostos.

L’enquesta deixa clar que el 43% dels espanyols justifica el frau fiscal, percentatge que arriba al 50% quan es pregunta a empresaris i professionals, els quals, a més, accepten que són ells els que més defrauden ja que els que tenen rendes derivades d’un salari no poden. No sé si relacionat amb aquesta enquesta, però amb pocs dies de diferència, José Blanco va parlar de la possibilitat d’”homologar” els impostos espanyols amb els d’altres països europeus, si és que volem tenir serveis i infraestructures de qualitat també homologables als de tals països. Aquesta insinuació va provocar una virulenta reacció de l’oposició tant a Espanya com a Catalunya, i el Govern, un cop més va desmentir aquestes intencions. El tema va perdre actualitat i es va submergir en la calor de l’agost. Una altra ocasió perduda per a un mínim de pedagogia valent i necessària per a uns i per altres! Crec sincerament que Blanco està, al mateix temps, carregat de raó i mancat de sentit de l’oportunitat. Voldria donar-li tota la raó a través de dues afirmacions i matisar una tercera.

Primera: Espanya, en aquests darrers 30 anys s’ha “homologat” bastant amb la UE en serveis i en infraestructures. Hi ha alguna terminal d’aeroport a Europa del nivell de la T4 de Barajas o la T1 del Prat (que, per cert, han deixat buides i inutilitzades terminals perfectament funcionals i modernes …)? És lògic que puguem presumir de tenir la millor xarxa d’AVE d’Europa? És lògic que una gran quantitat de centreeuropeus vinguin a ser assistits en la sanitat pública espanyola, molts en la catalana, per la qualitat i la inexistència del copagament?

Segona: l’entrada a la UE ia la zona euro ens ha empès cap amunt, però hi ha altres homologacions que han quedat pendents, especialment en el camp fiscal. És lògic que tinguéssim (fins fa dos mesos) l’IVA més baix d’Europa? És lògic que acceptem un grau de frau fiscal absolutament per sobre dels països de la UE, conseqüència del sentiment col.lectiu que es reflecteix en l’enquesta esmentada? És lògic que tinguem la pressió fiscal (la relació entre impostos i ingressos) 6,5 punts per sota de la mitjana de la UE i 9 punts per sota de països com França o Itàlia? Diem sovint que “això no és Grècia”, però la nostra pressió fiscal és exactament la grega.

Tercera: donar la impressió que la solució a aquest desequilibri tan manifest és “apujar els impostos aquí i ara” és un error d’oportunitat. Ha de quedar clar que no mantindrem en el futur una situació com la descrita sense un augment de la pressió fiscal, que no s’ha fet en els últims 15 anys perquè hem “viscut en la bombolla” i finançats amb l’endeutament. Però pujar els tipus impositius immediatament per augmentar els nivells de recaptació dels que ja paguen és perillós per a la recuperació. És molt més urgent corregir les dues causes fonamentals de la baixa recaptació: el frau fiscal i les modificacions dels impostos relacionats amb les rendes no salarials.

Dono Suport plenament a les reflexions del ministre de Foment i em pregunto: ¿no va ser un error suprimir l’impost sobre el patrimoni? No va ser un error permetre la pràctica desaparició de l’impost de successions? No va ser un error reduir tan dràsticament els tipus dels increments de patrimoni en les operacions mobiliàries i immobiliàries? Per quan una campanya rigorosa contra el frau fiscal?

El País

Primera. L’Estatut li dóna aquest poder. I un president que vulgui guanyar no ha de renunciar a cap prerrogativa ni sotmetre’s als interessos contraris.

Segona. L’Estatut és la gran aposta del PSC. L’estrafolària sentència del Constitucional -i la indignació catalana posterior- expressen el fracàs (almenys parcial) de la proposta socialista de convivència de Catalunya i Espanya. Montilla vol provar que l’Estatut ha rebut un cop però respira. Necessita oxigen de Zapatero i una mica de temps. I que l’opinió pública catalana reflexioni sobre l’alternativa. Hi ha caps calents independentistes, però CiU es mou en una intel·ligent ambigüitat. ¿Com pensa aconseguir Mas el concert quan CiU, PSC i PSOE (junts) no han fet tirar endavant l’Estatut raspallat? És cert que un PP necessitat (com l’any 1996) podria cedir més que Zapatero. I Trillo portar millor el Constitucional. És un argument seriós, però un mal reclam elec­toral.

Tercera. Montilla ja ha encaixat totes les crítiques per un tripartit que era una coalició de govern però no un projecte de país. Ara CiU surt guanyadora en les enquestes, i els estrategs del PSC consideren que el projecte de Mas serà atacat des del sobiranisme. Per una ERC desbocada i per Joan Laporta. Mas se sap defensar però rebrà cops. I ha de tenir en compte que CiU s’alimenta de tots els colors del catalanisme: des de conservadors prudents i al·lèrgics als impostos fins a sobiranistes llançats a l’estil Felip Puig. Com diu Vicenç Villatoro, unes eleccions en clau nacionalista podrien no ser el millor per a CiU.

Quarta. Hi ha convocada una vaga general d’UGT i CCOO, i al PSC li convé la màxima distància entre la vaga i la votació. Perquè s’hagi ­as­sumit que el gir econòmic de Zapatero és dur però inevitable i que ningú amb aspiració a governar -no el bo de Joan Herrera- proposa res més progressista.

Cinquena. Montilla creu que ja ha rebut totes les bufetades possibles i que sobre CiU plana el fantasma de Fèlix Millet. Encara que molts mitjans de comunicació -gran encert de Mas i Duran, greu carència de Montilla- mirin cap a un altre costat, el fantasma continua present.

Sisena. El president ha de saber que no té gaires opcions, però creu que una campanya llarga debilita Mas, que quedarà lluny de la majoria absoluta, condicionat i forçat a elegir. ¿El PP? ¿ERC? ¿Per què no una entesa (que no implica una gran ­coalició) amb el PSC? El 2003 i el 2006, el PSC va imposar el seu programa màxim: president socialista. Ara podria acceptar el mínim: president Mas condicionat pel PSC. El vell desig de Zapatero.

El Periódico