Espai socialistaPortada

Raimon Obiols: Emmanuele Macaluso, les raons del socialisme

Ahir al vespre va morir Emanuele Macaluso, el vell dirigent comunista italià. Tenia 96 anys, i ha deixat una llarga trajectòria. Als 23 anys era el cap de la CGIL siciliana, en el temps de la matança de Portella della Ginestra, de les lluites dels pagesos sense terra contra el bandolerisme i el separatisme dels agraristes vinculats a la Cosa Nostra. Havia recorregut l’illa pam a pam, obrint seccions a tot arreu i dirigint els camperols en l’ocupació de feus: “Una vegada vam anar a Riesi recorrent cinquanta quilòmetres a peu. Amb trenta-sis sindicalistes assassinats, la lluita contra la màfia no era en aquell moment una broma”.

Després fou col·laborador estret de Togliatti; i de Berlinguer, que el féu director de l’Unità, malgrat que Macaluso, amb Napolitano i el grup dels anomenats “miglioristi” es mostraren crítics amb el “compromís històric” amb la Democràcia Cristiana, i optaven per l’acord amb els socialistes.

Conten que ara, de vell, es llevava molt d’hora cada matí, llegia els diaris, i dictava per telèfon un comentari que havia escrit a la taula de la cuina a l’ex-periodista de l’Unità Sergio Sergi, que el publicava, ben polit, a Facebook, amb la signatura Em.Ma,, en cursiva. Macaluso no tenia ordinador. Jo llegia els seus comentaris devotament, i així aconseguia entendre alguna cosa de les envitricollades complexitats de l’actual política italiana. Aquelles breus columnes, les trobaré molt a faltar.

Si no escric els meus pensaments, em sento com si m’estigués morint”, diuen que deia Macaluso, que recordava que Togliatti li havia dit: “un polític que no escriu és un polític reduït a la meitat”. El seu primer article, Macaluso el publicà als 18 anys, el 1942 a la llavors clandestina Unità: una denúncia de les condicions laborals dels miners del sofre. Ho llegia tot, i llegia tota l’estona. Pels de la seva generació, la política es nodria de treball sobre el terreny, però també d’estudi, de llibres.

Jo el vaig conèixer a Nàpols i a Roma, en els anys de la transformació del PCI, via PDS i DS, en l’actual Partito Democratico. M’agradà a primer cop d’ull: era vital, polemista, entusiasta i rabiüt. S’arborava sovint, però argumentava sempre amb precisió analítica i amb sòlida informació. Dirigia una bona revista: “Le nuove ragioni del socialismo”. Em convencé aleshores del fet que unir-se als democristians per a fundar el què després esdevingué el PD portaria més problemes que beneficis, perquè no es podia produir una fusió, en fred i des de dalt, de lligams col·lectius, cultures i tradicions diferents. Creia que els partits líquids, de lideratges personalitzats, eren negatius per a l’esquerra, i que calia mantenir fermament la identitat socialista. Els anys li han donat la raó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button