Quan van aparèixer les banderoles de la campanya de les eleccions del 25 de novembre del 2012, el vent gronxava la figura messiànica d’Artur Mas en els principals carrers i avingudes barcelonines. Recordo haver contemplat aquella figura salvadora en més d’una ocasió. Va ser objecte de comentari per part de columnistes i tertulians. Però a mi em va cridar més l’atenció l’eslògan que constava al peu de la cara mosaica d’Artur Mas. Deia, concisament, “La voluntat d’un poble“.
Aquella frase em va inquietar perquè vaig pensar que es tractava d’aconseguir una majoria excepcional per governar Catalunya com si la voluntat dels catalans fos única.
El mateix Artur Mas va experimentar aquell 25 de novembre a la nit que Catalunya és i segueix sent plural, variada, diversa i contradictòria. No és el mateix la voluntat d’un poble que la voluntat del poble que sol ser inesperadament diferent d’elecció en elecció, com segurament es comprovarà el proper 21 de desembre si finalment arriben a celebrar-se les eleccions anunciades per Rajoy.
Des de les primeres eleccions democràtiques de 1980, després d’haver aprovat el primer Estatut i amb la presència de Josep Tarradellas a la Generalitat, es va poder esbrinar que la bipolaritat de la política espanyola en el seu conjunt es convertia en un nombre molt més gran i variat de partits que sortien elegits a Catalunya.
Aquesta pluralitat de partits i corrents es produïa malgrat una llei electoral que afavoria el vot de les formacions més consolidades en els territoris menys poblats on el vot val de vegades el doble que el de la gran metròpoli barcelonina. Seria convenient que, d’una vegada per totes, Catalunya disposi d’una llei electoral com passa amb la resta de comunitats autònomes.
Artur Mas va perdre 12 escons en aquelles eleccions autonòmiques, però va seguir endavant com si res hagués passat. L’independentisme va entrar en l’imaginari de la vella CiU que va governar en minoria fins al setembre del 2015, fins que Mas va tornar a avançar eleccions amb l’aliança d’ERC, que va passar a denominar-se Junts pel Sí. Mas va esdevenir un independentista compromès i empès per Oriol Junqueras, que no tenia necessitat de conversió alguna. Però no tenien majoria. I van necessitar a la CUP, que els va donar la majoria per a la investidura amb la condició – Mas no s’ho creia – que el preu era el cap polític del president. A partir d’aquest moment l’únic full de ruta que ha prevalgut intacta ha estat la de la CUP, els seus deu diputats no tenen ni una rascada judicial. Els cupaires volien destruir el sistema, treure els bancs de Catalunya, declarar la república i sortir d’Europa. Ho han aconseguit pràcticament tot sense haver arriscat res.
Com és possible que els hereus de la Lliga, el catalanisme conservador, els del business friendly, es deixessin seduir per deu diputats que es proclamen antisistema? L’independentisme és el que va unir a l’antiga CiU a Esquerra i la CUP, dividint la societat catalana fins al dia d’avui. La idea de la voluntat d’un poble és, al meu parer, la que ens ha portat a la insòlita i desagradable situació en què ens trobem.
El repte no és qui guanya les eleccions del 21 de desembre sinó com es pot recuperar la pau cívica entre els catalans a través del respecte als que pensen distintament. En l’últim referèndum celebrat al Quebec el 1995 el no a la secessió va guanyar per 50,58% contra un 49,42% favorable a la independència. Una de les conseqüències d’aquell debat que havia començat en el referèndum de 1980 va ser que Montreal deixés de ser la primera ciutat canadenca, cedint el pas i el protagonisme a Toronto. L’independentista Parti Quebecois ha deixat de ser la força dominant en la província del Quebec.
L’experiència escocesa de setembre del 2014 va donar un 55,3% de vots a favor del no i un 44,7% partidaris del sí. Alex Salmond va dimitir el mateix dia i en les eleccions generals britàniques de maig d’aquest any va perdre 22 dels 56 escons que havia obtingut a Westminster en les eleccions del 2015.
Si Mariano Rajoy hagués buscat la fórmula per celebrar un referèndum a Catalunya a partir del 2012, ens hauríem estalviat segurament molts esforços que ens han portat a l’actual fragilitat política i al caos que ha viscut Catalunya. Va faltar intel·ligència política de la mateixa manera que va ser una temeritat per part de Mas i Puigdemont obstinar-se en la celebració d’un referèndum al marge de la llei i fent saltar pels aires l’Estatut i la Constitució. Pensaven, potser, que aquestes aventures al marge de la legalitat constitucional surten gratis.
Les conseqüències penals de tot el que ha passat fins aquí haurien de ser mínimes. La justícia que segueixi el seu curs, però el Govern té la potestat d’indult. A no ser que es vulgui promoure que d’aquí a un temps centenars de milers de catalans tornen a sortir als carrers aclamant als que arriben de les presons o de l’exili. La llei és necessària però no suficient.
