Avui hem aprovat la Llei d’Educació de Catalunya amb un alt nivell de suport. Hem votat a favor de tots els seus títols, PSC, ERC i CiU. IC ha manifestat un nivell de discrepància votant a favor de 10 títols, i en contra de 3. I PP i Mixt han votart obertament en contra de tots els títols. La Llei s’ha aprovat amb un 89,14 (115/129) per cent dels vots dels diputats i diputades presents a la Cambra en 10 dels títols, i amb un 79,84 (103/129) per cent en 3 dels títols. Si considerem el totals de diputats de la Cambra, en comptes dels presents, els percentatges de suport són un 85,18 (115/135) en 10 títols, i un 76,29 (103/135) en 3 títols. Aquests percentatges mostren un la configuració d’un amplíssima majoria parlamentària, política i social, entorn d’aquesta Llei.

El plenari ha començat a mig matí. Les intervencions previstes s’han produït pel següent ordre: Ernest Maragall (conseller), Daniel Font (relator), Irene Rigau (CiU), Daniel Font (PSC), Josep Maria Freixenet (ERC), Rafael López (PP), Dolors Camats (IC), i Mixt (Antonio Robles).

Acabades les votacions, ens hem posat drets i hem celebrat la votació amb un llarg aplaudiment.

M’ha tocat intervenir en qualitat de relator de la ponència parlamentària, després del conseller, i també com a portaveu d’educació del grup socialista.

Les dues intervencions realitzades són les següents:

Daniel Font. Debat d’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya. Parlament de Catalunya. 01/07/2009

I. Ponència

Introduïm el debat sobre l’informe realitzat, el balanç dels treballs fets, i el camí recorregut, en la consideració i tramitació de la llei.

Com saben, la Llei d’Educació de Catalunya, que avui sotmetem a la consideració de vostès, és la primera llei d’educació, amb vocació integral, i amb vocació de globalitat, que realitza el Parlament de Catalunya. En la història del Parlament, d’ara, des de la consecució de la democràcia i de les llibertats, o d’abans, no consta que s’hagués realitzat mai una llei d’educació amb vocació integral i de globalitat. [Segueix llegint →]

Rosselló-Pòrcel: llista de lectures recomanades, en català i castellà, al grup 2B de l’Institut Escola Pi i Margall (avui Institut Milà i Fontanals), el juny de 1937 (manuscrit)

Llibres cada 15 dies: 2 en català i 2 en castellà, 12 volums en català i 12 volums en castellà

En català

Stevenson: L’illa del tresor
Mistral: Records d’infantesa
De Foe: Robinson Crusoe
La Fontaine: Faules
Jordana: L’anell del Nibelung
Riba: Les aventures de Perot Marrasquí
Moliere: El malalt imaginari - El burgès gentilhome
Ruyra: Pinya de rosa
Dumas: Els tres mosqueters
Shakespeare: El somni d’una nit d’estiu
Costa i Llobera: Poesies
Verdaguer: Canigó

En castellà

Scott: Ivanhoe
Baroja: Zalacain el aventurero
Galdós: Trafalgar
Blasco Ibáñez: La barraca
Voltaire: Zadig
Victor Hugo: Bug - Jargal
Dumas: Veinte años después
Irving: Cuentos de la Alhambra
Swift: Viajes de Gulliver
Twain: Tom Sawyer
Wilde: El príncipe feliz
Tolstoi: Cuentos

Aprovats i suspesos
Lletra quinzenal amb el diari de la quinzena i resum i crítica de les obres llegides.

Suspesos
Exercicis gramaticals com els de 1er. curs.

L’Institut Milà i Fontanals de Barcelona ha elaborat una exposició documental sobre la pròpia història que és de gran interès. La història del Milà i Fontanals arrenca en la reforma pedagògica que estimulà la Generalitat republicana. Llavors, amb el nom Institut Escola Pi i Margall, juntament amb l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella i l’Institut Escola Ausias Marc, va formar part d’un regim educatiu experimental que aconseguí resultats excepcionals.

L’exposició mereix realment una visita detinguda. Un gran nombre de documents il.lustren les vicissituds de l’Institut, i del seu professorat, des de la seva fundació, durant el franquisme, i fins avui.

Dos consideracions puntuals:

Joan Casulleras

Dels materials exposats emergeix la personalitat notable d’en Joan Casulleras (física -era alt i gros-, com a professor, i com a director), molts anys director de l’Institut, autèntic valedor, i home de continuïtat, sobretot els anys més difícils. S’explica que en alguna ocasió, amb ulls cansats i humits, s’havia vist obligat a concentrar l’alumnat, i dirigir el “Cara al sol”, rodejat de tèrbols personatges amb bigoti de fil i ulleres negres. Era la seva contribució a la continuïtat i al permís per existir. La seva personalitat, i els seus coneixements, com a matemàtic -introduí la matemàtica moderna a través dels llibres d’Anaya-, i també com a músic, així com el record de les seves classes, que aconseguien atreure als més negats, i els comentaris dels que el varen conèixer personalment, contrasten vivament amb la seva encara gairebé absoluta absència d’internet.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

També en sorgeix una altra personalitat, aquesta més puntual, i circumscrita segurament únicament al curs 1936-37: el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Consta el seu pas per l’Institut durant l’any 1937, com a professor, a través d’uns pocs documents que es conserven i que fan referència a les lectures recomanades d’estiu (alguns d’ells manuscrists). Rosselló-Pòrcel recomanava una llista de lectures i exigia als alumnes una correspondència quinzenal, amb ell mateix, sobre cadascuna de les mateixes. Aquesta faceta seva, ben desconeguda, la de professor, afegeix encara més interès a la seva curta biografia. Rosselló-Pòrcel va morir molt jove, de tuberculosi, als 25 anys. Amb aquesta curta edat, aconseguí consolidar una important obra poètica, breu però densa, que el consagrà com a poeta, que influí significativament els seus contemporanis, i que gaudim avui.

Ahir, a les 10, va entrar el dictamen del Consell Consultiu sobre la LEC al registre del Parlament. A les 11, corrien còpies per tot arreu. Els mitjans de comunicació, embogits. Què diu?, què diu?

173 pàgines de dictamen -antecedents, fonaments i conclusió-. Les dues pàgines de conclusió venen a dir el següent: els títols II, V, VIII i IX, que eren els objectats, s’adeqüen a l’ordre constitucional i estatutari, amb excepció de quatre punts relacionats amb les titulacions de formació professional que podrien contradir algun principi constitucional pel que fa a les competències estatals.

La valoració del dictamen és francament bona. S’objectaven alguns dels objectius principals de la llei com el règim lingüístic, l’assumpció de la capacitat d’elaboració curricular, o el regim del professorat. Cap d’aquestes qüestions ha estat objectada en cap sentit, la qual cosa dona encara més validesa al contingut de la llei, i afegeix seguretat jurídica al procés de tramitació.

Des d’un punt de vista de recursos, quedarà encara el Constitucional. Si el Partido Popular s’”emperra” en recórrer al Constitucional des del Congrés dels Diputats (tenen el mínim de diputats necessaris), haurem de passar encara un nou examen jurídic, encara que aquest examen no atura el procés d’aprovació i aplicació de la llei. Dependrà de l’estat d’ànim dels prohoms de la caverna, i si sembla molt o poc contradictori presentar recurs sobre la LEC, en un moment que estem esperant sentència del Constitucional sobre l’Estatut, que s’ha de definir sobre alguns dels temes que també afecten a la LEC (quin dimoni de legislació tenim que un tribunal format per uns quants togats, més o menys il.luminats, més o menys influïts -n’hi ha de conservadors, de progressistes, i de patufetistes-, més o menys resaviats, pot objectar el continguts d’una llei votada pel Parlament, per les dues Cambres espanyoles, i referendada pel poble; és una herència bèstia i contradictòria; alguna cosa haurà de canviar).

Documents:

Dictamen del Consell Consultiu sobre la Llei d’Educació de Catalunya. Consell Consultiu. 10/06/2009

Fa pocs dies, parlant d’educació amb una bona amiga de 84 anys, que va viure els dies de la guerra civil, l’entrada de les tropes faccioses a Barcelona, i una postguerra de pobresa i persecució, ens va cantar una cançó. Feia molts anys que no la cantava, però la va poder recordar integrament, per a sorpresa de tots. Ràpidament, varem buscar paper i llapis i la varem escriure.

Deia així:

L’Escola Nova Unificada

L’Escola Nova Unificada
convertirà en realitat
aquella idea somniada
d’una perfecta humanitat.

Ella és el sol que, en terra dura,
ve a obrir la Revolució,
avui i sempre mà segura,
de la cultura la llavor.

Ella -escoles i col•legis-,
amb el seu ensenyament,
enderroca privilegis
i deixonda el pensament.

Pensament sense tendència
ni sistema conegut:
retem culte a la consciència,
a l’amor i a la virtut.

Avui ha aparegut una entrada en el bloc de Pia Bosch sobre les noves gratuïtats i l’eventual concertació del batxillerat en la nova Llei d’Educació, en resposta a un comentari formulat per Josep Poch, director d’Institut.

En reproduïm una part:

“Un dels temes apareguts aquests dies als mitjans de comunicació ha estat el tractament del batxillerat i la seva eventual concertació. La realitat sobre la concertació del batxillerat, en aquesta llei (com podràs comprovar en el text definitiu que està disponible a partir d’ahir mateix), és la següent:

No és cert que el text de la llei declari la gratuïtat del batxillerat, i consegüentment, la seva concertació mecànica. La declaració de gratuïtat del batxillerat comportaria mecanicitat de concertació. Com deus saber, aproximadament la meitat de l’oferta de batxillerat actual és de caràcter privat, i consegüentment, de pagament. En termes generals, el batxillerat és un ensenyament no obligatori, i per tant, no universal. L’administració proveeix un oferta pública que es caracteritza pel seu caràcter “suficient”, però no “universal”.

L’avenç en les gratuïtats dels ensenyaments (en general) és un objectiu volgut, però no és extensible, en el marc de la nova llei, al batxillerat. Podràs comprovar-ho donant una ullada a l’article 5 que és el que determina els ensenyaments gratuïts. Es declaren com a nous ensenyaments gratuïts amb caràcter general el segon cicle d’educació infantil, el grau elemental de formació professional i el curs de formació inicial per a la formació professional per a nois i noies procedents de la ESO, però no el batxillerat.

Sí és cert, en canvi, que la llei autoritza al govern a concertar el batxillerat, amb caràcter puntual, si les necessitats d’escolarització ho requereixen, o si ho preveu en la seva programació educativa. (no sobre un criteri de gratuïtat i d’universalització, sinó sobre un criteri de necessitat).

Els propers anys es preveu un increment notable, però transitori, de la secundària no obligatòria, com a conseqüència de l’evolució de la corba demogràfica Actualment el govern està construint 100 escoles noves cada any. Aquesta demanda és previsible que arribi als instituts quan l’actual alumnat arribi a la secundària. Arribada aquesta situació, el govern ha de tenir les mans lliures per decidir construir nous instituts (amb una expectativa transitòria -obrir places i tancar places-) o per concertar noves places, en alguns casos, si és necessari.”

Fa uns minuts, el Parlament ha publicat el dictamen de la Comissió d’Educació pel qual s’aproven les recomenacions de la ponència, i consegüentment, el projecte de Llei d’Educació de Catalunya, i el remet al  plenari. 

L’adreça disponible, per a consulta general, és http://www.parlament.cat/activitat/bopc/08b466.pdf

Avui hem realitzat el debat per a l’aprovació de la Llei d’Educació a la Comissió d’Educació del Parlament. Hem realitzat dues intervencions. Una, en qualitat de relators de la ponència, i una altra en representació del Grup Socialista:

Daniel Font, relator de la ponència parlamentària. Debat d’aprovació de l’informe de la ponència parlamentària de la Llei d’Educació de Catalunya. Comissió d’Educació. Parlament de Catalunya. 07/05/2009

Gràcies senyora presidenta, senyors i senyores diputats,

En nom dels membres de la ponència de la Llei d’Educació de Catalunya, i com a relator, i en representació seu, introdueixo el debat sobre l’informe realitzat i el balanç sobre el camí fet en la tramitació de la llei.

Com saben, la Llei d’Educació de Catalunya és la primera llei d’educació, amb vocació integral i amb vocació de globalitat, que realitza el Parlament de Catalunya. En la història del Parlament, d’ara, des de la democràcia i les llibertats, o d’abans, no consta que s’hagués realitzat mai una llei d’educació amb vocació integral i de globalitat.

La lluita permanent de Catalunya per a l’assumpció del seu autogovern ha tingut clars obscurs. La major part del temps hem petit la dependència, sota règims forçats i autocràtics. Però en algunes ocasions, hem aconseguit una mica de llum, a través de diferents formats d’autogovern, de vegades durant períodes molt limitats de temps.

Com sabem, senyora presidenta, l’Estatut de 1932 no preveia competències en matèria educativa. Sí les preveia l’Estatut de 1931. Però com en altres ocasions, la voluntat d’autogovernar-nos no sempre ha anat acompanyada per l’èxit, i entre 1931 i 1932, alguns dels objectius d’autogovern que la població s’havia marcat, com el de l’educació, varen desaparèixer, entre les tramitacions institucionals i, en definitiva, la guillotina competencial, utilitzada amb tanta fruïció i obsessió pels successius governs centrals.

A diferència d’altres ocasions, l’actual Estatut d’Autonomia determina la competència de la Generalitat en matèria d’educació d’una manera pràcticament integral. I és en aquest marc del darrer Estatut d’Autonomia que ha estat possible plantejar-se, per primera vegada, una llei d’educació com la que estem tramitant.

I aquesta és la importància. És important el fet en si mateix: elaborar una llei d’educació amb l’objectiu de modernitzar i actualitzar el sistema educatiu de Catalunya. Però també és important perquè estem exercint la nostra voluntat d’autogovern en matèria d’educació per primera vegada en la història dels períodes democràtics de Catalunya. [Segueix llegint →]

Envio una entrada al bloc de Consol Prados.

Hola,

L’acció sindical dels darrers anys es basa en “més recursos” però mai en “millors resultats”. Les deficiències del sistema serien responsabilitat de l’Administració en la mesura que no acaba mai d’abocar els recursos necessaris. En l’actualitat, en una situació recessiva, i d’incertesa social, en la que molta gent està perdent la feina, la reivindicació “més i més recursos” és gairebé una provocació. Bàsicament, perquè el “més recursos” no té retorn, és a dir, no comporta un “millors resultats” o un “més qualitat” (des del 2002, hem incrementat el pressupost d’Educació de la Generalitat un 76 per cent, però no podem dir que els punts febles del sistema hagin millorat sensiblement). En el futur, per tant, sembla indispensable avançar en una cultura que relacioni recursos, amb qualitat i amb avaluació. I també que generalitzi la consciència que els recursos addicionals serveixen de ben poc, o de res, si no es produeix una implicació generalitzada de docents, famílies i alumnat, i s’aconsegueix una millor qualitat. I que les coses no es fan per generació espontània sinó per l’esforç, és a dir, “currant i currant”. Potser aquest punt està en la base d’algunes de les posicions més corporativistes orientades a la immobilitat (no ens cal una llei).

Un altra qüestió pendent relacionada amb els recursos és la modernització de les tècniques pedagògiques. És a dir, les maneres de formar i d’ensenyar. No serveix “obriu el llibre per la pàgina catorze”. Les tècniques emprades han de poder garantir la motivació de l’alumnat i la descoberta dels veritables interessos de cada noi o noia. Aquesta és la base per a la implicació, i pel combat contra la fallida i l’abandó escolar. Recordeu Pennac: una colla de “gamberros”, que atonyina els altres companys, que roba material, i trenca vidres i fanals, acaba en una aula en la que el mestre intenta despertar als alumnes l’interès per la lectura. Després d’algunes classes, el mestre els explica la trama d’una història que no acaba. No els explica el final. Cada alumne l’haurà d’intuir. Llavors el grup organitza un darrer robatori. De nit, assalten la biblioteca per ob ebtenir materials per saber el final real de la història. No soporten no saber el final. Ja no suporten no saber més coses. Des d’aquell dia, ells, precisament ells, que els havien dit tantes vegades que no valien per a res, i efectivament pensaven de si mateixos que no valien per a res, descobreixen la passió per la lectura. I acaben substituint les pedres pels llibres. Monument al mestre.

Salut.

Algunes dades significatives:

a Catalunya, del 2003 al 2009,

el nombre d’alumnes ha augmentat el 17 per cent (cent cinquanta mil alumnes més);

el nombre de grups classe ha augmentat el 27 per cent (trenta mil grups classe);

el nombre de professors contractats ha augmentat el 35 per cent (seixanta-sis mil i escaig);

el pressupost del departament ha crescut un 76 per cent (cap altra administració pública europea ha incrementat en aquesta proporció en aquests anys);

l’esforç pressupostari dedicat a retribuir els docents ha augmentat la retribució un 89 per cent;

el nombre de responsabilitats educatives atribuïdes i reconegudes a aquests professionals ha augmentat de 14.200 a 61.000.