ANOTACIONS D’ACTUALITAT POLÍTICA

El dimarts va intervenir el president José Montilla, ahir ho van fer els grups parlamentaris, i avui tornaran a intervenir tots, i a continuació, es votaran les mocions.

El discurs de Montilla ha estat valorar positivament pel conjunt de mitjans. Com en tots els debats sobre política general, el president acostuma a combinar diferents reflexions polítiques amb una explicació permenoritzada de l’acció de govern. En la seva intervenció, Montilla va poder exhibir una obra de govern ingent, realment important, com mai s’ha produït en la història recent de Catalunya. I va afirmar també principis que el reafirmen en el camí de les actituds polítiques, que li són conegudes, i que es caracteritzen per la fermesa política, la capacitat negociadora, la voluntat d’avançar en el desplegament estatutari, el rebuig a les accions que provoquen divisió, i la certesa que no es produirà cap pas enrere.

En el fons del discurs, i en les propostes, la voluntat de prioritzar les accions de govern que contribueixin a sortir del cicle recessiu dels darrers anys, i a mitigar les seves conseqüències socials, pensant principalment en les persones que han perdut la feina, i en les famílies que tenen dificultats de subsistència bàsica.

Montilla va reivindicar el balanç del govern catalanista i d’esquerres, encapçalat pel socialisme, i la seva validesa futura, pensant en les properes eleccions que, previsiblement, es produiran a la tardor del 2010:

“Per sobre de les anècdotes i de les vicissituds del camí recorregut, crec que hi ha una coherència bàsica en les grans línies d’acció de govern. Una coherència que adquireix tot el seu sentit si -a més- les contemplem en la perspectiva llarga del canvi polític iniciat el 2003, amb l’arribada al govern de Catalunya de les forces representatives del catalanisme d’esquerres. En contra dels qui volen veure la governació de les esquerres del país com un parèntesi -més o menys anecdòtic i poc legitimat- del que seria un mena d’ordre natural en la direcció política de l’autogovern de Catalunya, afirmo amb total convenciment la validesa i la solidesa de l’opció de govern que hem construït el Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida i Alternativa, és a dir el conjunt plural del progressisme catalanista. Una validesa i una solidesa que es verifiquen si analitzem la coherència entre els propòsits inicials de la nostra aliança política, l’acció de govern empresa i els resultats assolits”.

Els discursos de CiU i PP han mirat d’erosionar la persona del president, com venen fent habitualment, intentat denunciar dependències polítiques (“vostès depenen del PSOE”), tremendament gastades, i que, vista la història recent d’aquest govern, es desautoritzen per si mateixes. Des d’un punt de vista discursiu, sembla que hagin perdut el nord. Els queda únicament l’intent permanent d’erosionar el president (insulten, gesticulen, menteixen), i un discurs, poc o gens creïble, des del punt de vista de l’opinió pública, que consisteix en negar lo evident, i proposar explicacions fantasioses de les coses. D’acord amb aquesta anàlisis, el sistema de finançament autonòmic darrerament negociat, lluny de suposar un avenç sense antecedents per Catalunya (Montilla ha pogut anunciar els primers 2.300 M d’euros addicionals per aquest any 2009), seria com una maledicció plena d’entrebancs que el govern hauria de conjurar. La comparació entre el supòsits de finançament negociats per CiU en el seu moment (el sistema que ara es deroga), i els actuals (el nou sistema), mostra diferències realment importants, i converteix en inexplicable el que CiU presentava, en altres temps, com èxits rotunds. Aquesta dolorosa evidència entre el que varen fer ells i el que ha fet l’actual govern podria explicar la seva actitud frontal i bel•ligerant, en aquest moment, en aquest i altres temes.

Un objectiu comú de CiU i PP ha estat també la crítica frontal al govern central. Les diferents afirmacions fetes en aquest sentit han estat significatives pel seu contingut i per la seva coincidència. I també per la resposta de Montilla, que ha denunciat el suport del PP a CiU durant vuit anys (Mas va ser conseller amb el suport dels vots PP), preguntant a CiU si donaria suport al PP a Madrid a favor d’un govern de la “caverna”, justament els àmbits polítics que desenvolupen una lluita desfermada, a tots nivells, contra l’autogovern de Catalunya i contra l’Estatut d’autonomia, de fa temps.

L’altra intervenció nostra ha estat la de Miquel Iceta. Ha vingut a dir tres coses:

que el govern pot explicar una obra de govern magnífica i exhaustiva, que és necessari avançar en aquest autogovern sota la direcció del catalanisme d’esquerres, de manera decidida (en el camí de del desplegant de l’Estatut);

que és necessari el consens i la unitat d’acció política, sobretot en els temes més rellevants de l’acció política (en el sentit més tarradellista de l’expressió);

que no són bones les actitud testimonials, que suposin accions marginals, o que no puguin ser assumides per una majoria clara de la població, perquè són contraproduents;

i que no hem de donar cap pas enrere per les pressions o accions dels que voldrien l’acabament de l’autonomia política, o la pura dissolució de les nostre institucions.

En aquesta línia, ha exigit un catalanisme actiu i exigent, basat en la unitat d’acció, i ha fet dues cites significatives: Francesc Macià i Jordi Font.

De Francesc Macià, ha dit:

“Va ser Macià qui va dir: penseu, catalans, que aquest Estatut que ens arriba, i tot i no ser el que reclamàvem, ens dóna facultats per a la creació del nostre govern autònom, i aquestes facultats podran encara ser ampliades legalment a mesura que ho vagin exigint les nostres necessitats. Ja heu vist les lluites que ha provocat, les dificultats que ha calgut vèncer. Ampliades legalment, diu Macià. Massa cops ens posem a la boca els noms dels nostres referents històrics, però no estic segur que sempre n’aprenguem del seu mestratge. Probablement llavors, com ara, exigeix més coratge acceptar l’acord possible que refugiar-se en aspiracions llunyanes. Però Macià va triar bé i no era una tria fàcil. Alguns van dubtar llavors del seu patriotisme. Fins i tot hi hagué qui li digué traïdor. De vegades el coratge és el pacte. I quan el pacte convé a Catalunya, llavors el coratge és defensar-lo, com va succeir amb l’acord de finançament subscrit al mes de juliol.”

De Jordi Font, ha dit:

“Jordi Font ens ho recordava recentment en un article publicat a l’AVUI. Deia Jordi Font, dirigent del PSC, i activista cultural, en paraules de Renan: La nació és el plebiscit quotidià de la ciutadania; la nació que oblida i que deixa de protegir, actualitzar i fer créixer aquest consens bàsic és una nació que porta camí d’extingir-se. Per això, el pitjor que li podria passar a Catalunya és la radicalització de minories contraposades, la polarització de la societat i el consegüent risc de fractura social. També per això la cohesió social és un objectiu nacional fonamental i és avui prioritària l’acció per superar la crisi econòmica i les polítiques socials destinades a compensar els seus efectes sobre els més febles.”

Darreres paraules,

“És aquest catalanisme exigent el que farà avançar Catalunya. I permetin un petit parèntesi aprofitant que el senyor Mas ha tornat, perquè ell deia, i ho deia, jo crec, sincerament afectat, deia: potser avui s’ha perdut una oportunitat. Jo crec que la gran oportunitat per demostrar fins a quin punt tots estem disposats a compartir diagnòstics i mesures per sortir de la crisi, la tindrem amb el debat de pressupostos al qual estem emplaçats d’aquí poc. Per tant, afortunadament, Catalunya ofereix sempre noves oportunitats per demostrar la nostra lleialtat, la nostra fidelitat a aquest catalanisme exigent i eficaç. Un catalanisme exigent amb nosaltres mateixos i amb els altres, un catalanisme eficaç perquè reivindica i obté rendiments.

Catalunya, contra el que alguns apunten, no és un país amant de les derrotes, es un país que vol i necessita victòries. Ja n’ha obtingut algunes i moltes més les han de seguir. Els qui vulguin construir projectes a partir del pessimisme hipocondríac, o senzillament interessat, no ens convenen. Són un llast per a la Catalunya optimista que vol ser rica i plena.

El que cal és treballar i encertar, com ho està fent el seu govern, senyor president, que en tres anys ha fet tota aquesta feina que avui nosaltres des d’aquesta tribuna li reconeixem.”

Documents:

José Montilla, president de la Generalitat. Debat de política general. Parlament de Catalunya. 30/10/2009

Miquel Iceta, portaveu del Grup Socialista. Debat de política general. Parlament de Catalunya. 30/10/2009

Des del dilluns 21 d’octubre, l’Hora, el diari en línia de Nou Cicle, té un nou format. L’estructura de la web és ara més àgil i pedagògica. Els canvis faciliten la lectura, la obtenció d’informació, i la participació a través de comentaris. L’accés es segueix produint a través de l’adreça www.noucicle.org. El seu contingut s’actualitza diàriament i s’ha redistribuït en una Portada i les Seccions Ciència, Cultura, Dona, Editorial, La Xarxa, Mirador indiscret, Món, Opinió, Política, Sindicats i Socialisme. La Portada inclou un vídeo destacat sobre temes actuals, les darreres entrades del grup de blocs amics, resums de les diferents Seccions, i alguns banners de referència. Aquests canvis suposen un avenç qualitatiu de gran importància. Actualitzen la web, la fan més dinàmica i interactiva, comporten una major homologació amb les tècniques de comunicació més recents, i suposen el perfeccionament d’una plataforma de gran valor (“dinàmica, jove, política, polèmica i indiscreta”).

La primera finestra de la Portada porta l’apartat Qui som. Inclou una explicació de Nou Cicle, i dels seus objectius, “a partir d’unes opcions clares per l’autogovern de Catalunya, per la radicalitat democràtica i per la reforma emancipadora de la societat. És a dir, des de la cultura i l’angle de visió de l’esquerra social i cultural, del catalanisme popular, del socialisme democràtic”.

El text complet és el següent:

Qui som

Nou Cicle vol ser una plataforma ciutadana de reflexió, debat i difusió de pensament polític, a partir d’unes opcions clares per l’autogovern de Catalunya, per la radicalitat democràtica i per la reforma emancipadora de la societat. És a dir, des de la cultura i l’angle de visió de l’esquerra social i cultural, del catalanisme popular, del socialisme democràtic.

Nou Cicle és, d’altra banda, una plataforma amb vocació de moviment, sense organització formal, sinó articulada en xarxa, de manera horitzontal i flexible, per agregació de persones compromeses, d’iniciatives innovadores, que estableixen nexes diversos de relació i de col.laboració, generen sinèrgies, sumen voluntats i multipliquen efectes.

Després de més de dos decennis d’hegemonia neoliberal al món, comença a establir-se un balanç molt negatiu d’allò que va denominar-se “la revolució conservadora”. Mai, des dels anys trenta, no hi ha hagut tanta distància entre països rics i països pobres, i entre rics i pobres dins dels països.

Avui, tant el balanç de l’etapa anterior com els nous reptes que prenen cos davant nostre, interpel.len greument l’esquerra. Fan falta noves respostes transformadores, que no siguin mers enunciats testimonials, que no esperin temps millors. Hi ha una forta demanda d’intercanvi sobre els projectes i iniciatives que tenen lloc en uns i altres indrets, en uns i altres sectors d’activitat. Pren força la consciència que moltes solucions només seran efectives a nivell global, cosa que fa créixer també la demanda d’un nou internacionalisme i, amb ella, la necessitat d’una opció decidida per la unitat política d’Europa.

En aquest context, hi ha molta gent amb ganes de posar-s’hi, de fer alguna cosa juntament amb altres, de contribuir en un esforç col.lectiu, de comprometre’s en una causa comuna. Cal que en tinguin l’oportunitat. És el que Nou Cicle els ofereix.

El departament d’Economia ha facilitat els següent documents:

Un nou finançament per a Catalunya (1). Descripció bàsica del model.

Un nou model per a Catalunya (2). Un model que desenvolupa l’Estatut en la seva potencialitat.

Un nou model per a Catalunya (3). Resultats.

Un nou model per a Catalunya (4). Comparació del model actual amb el nou model.

Aquest fi de setmana hem canviat de cara. Una de les situacions de la política espanyola que ens pesava més era la del finançament de les autonomies, i consegüentment, el finançament de Catalunya. Des de l’agost de 2008 estàvem fora de termini (en termes estatutaris), i no semblava que podés acabar bé. El ministerio de Economia enrocat, i el president Montilla i el conseller Castells, amb més paciència que Job, recomanant calma, i reclamant confiança. L’actitud de fermesa (hem rebutjat dues vegades les propostes del govern central) ha servit per assegurarà el coneixement de les nostres raons, la necessitat d’ajustar el sistema general d’acord amb la nostra l’anàlisi, i la precipitació d’un desenllaç en el que finalment tothom queda afavorit.

Però el més important és que el finançament surt de la puntualitat, o de la discrecionalitat (pactar al marge dels sistemes reglats). Com  element principal, l’assumpció d’un sistema que per primera vegada contempla la població com a paràmetre principal de finançament. I com a element complementari, la tendència creixent a assegurar el finançament dels serveis públics de manera que repercuteixi de manera semblant en cada ciutadà . Aquests dies, els partits polí­tics que donem suport al govern d’entesa estem de festa major. El resultat es situa en la bona lògica, i en el que en podríem dir els “màxims” pensats. De fet però, no són màxims, perquè és el que correspon. Però sí­ que podem dir que, en un marc de previsions pessimistes o optimistes, la solució s’ha situat en l’horitzó volgut. Els interlocutors socials també s’han mostrat satisfets i a favor: les patronals, les cambres i els sindicats. Únicament queda CiU que manté una posició inintel.ligible. Sembla com si sabés greu. La realitat es que queden en força evidència. El pacte sobre finançament que varen acordar amb el PP va suposar un escreix sobre el sistema anterior realment mòdic. En l’actualitat, l’escreix supera vuit vegades aquelles quantitats.

El departament d’Economia ha elaborat un esquema explicatiu del nou sistema de finançament força entenedor. Aquest esquema ha servit per explicar al govern el resultat de les negociacions. I també per documentar els materials explicatius que aniran apareixent els propers dies. És el següent:

Un nou finançament per a Catalunya. Descripció bàsica del model

a) El nou model desenvolupa l’Estatut en la seva màxima potencialitat en tots els seus preceptes.

b) L’acord representa un nou model, un canvi de fons respecte del model actual, que consolida i fa efectiva la relació bilateral de Catalunya amb el govern de l’Estat. No és una revisió periòdica més del model.

c) L’acord proporciona a Catalunya una quantia a l’alçada de les aspiracions que ens haví­em plantejat. Suposarà una quantia molt significativa que es desprén del nou model i se situa en l’ordre de les magnituds indicades per algunes de les nostres institucions socioeconòmiques més prestigioses.

I. Aspectes destacats

En compliment de les previsions de l’Estatut, l’acord assolit representa un nou model. Els aspectes més destacats són:

1. Els ingressos de la Generalitat provindran gairebé exclusivament dels impostos que paguen els ciutadans de Catalunya.

2. El govern català  disposarà  de més capacitat de decisió sobre els seus impostos; tindrà  la clau dels seus ingressos.

3. Els recursos per càpita de Catalunya se situaran, per primera vegada, per sobre de la mitjana de les comunitats autònomes.

4. El sistema d’anivellament permetrà  que una part dels impostos que els catalans paguen per sobre de la mitjana reverteixi en més recursos per a la Generalitat i, per tant, en uns millors serveis per als ciutadans.

5. El model conté elements essencials de bilateralitat: la negociació ha estat de govern a govern; Catalunya fixa la seva contribució a la solidaritat i reforça el finançament de competències especí­fiques.

6. La variable bàsica per distribuir els recursos anivellats serà  la població; a més, la variació de la població en l’última dècada juga un paper essencial en la distribució dels recursos addicionals. El model integra, doncs, l’augment de població registrat per Catalunya i, per tant, reconeix els efectes del fenomen migratori.

7. S’actualitzaran anualment les variables bàsiques del model, com la població, i es revisaran cada cinc anys els paràmetres estructurals del sistema.

II. El nou model de finançament

El nou model de finançament s’estructura en tres blocs:

Primer bloc: fons de garantia dels serveis bàsics

Aquest fons té per objectiu que totes les comunitats autònomes puguin prestar els serveis bàsics de l’estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials) en igualtat de condicions.

Està  integrat pel 75% del tributs (la cistella d’impostos de cada comunitat autònoma) i una aportació del govern de l’Estat.

Tal com estableix l’Estatut, la variable bàsica per distribuir aquests recursos és la població, ajustada per factors com els costos sanitaris, la població en edat escolar i la de més de 65 anys, entre d’altres. El resultat d’aquest repartiment comporta una igualtat de recursos per habitant ajustat de totes les comunitats autònomes. És a dir, aquest bloc s’anivella al 100%.

Segon bloc: 25% dels ingressos tributaris

El 25% de la cistella d’impostos no s’anivella. És dir, per primera vegada, la Generalitat es beneficiarà directament de l’esforç fiscal que fan els catalans.

Tercer bloc: fons complementaris d’ajustament

El model es completa amb dos fons: el de suficiència i el de competitivitat. El seu objectiu és fer viable la implementació generalitzada del nou sistema.

El fons de competitivitat s’instrumenta per compensar aquelles comunitats que, amb l’actual model, acaben obtenint uns recursos que estan per sota de la mitjana o per sota de la seva capacitat fiscal. Aquest fons es reparteix d’acord amb la població de les comunitats afectades.

El fons de suficiència actua com a element d’ajust del model amb l’objectiu de garantir un guany mà­nim per a totes les comunitats, d’acord amb la distribució dels recursos addicionals que aporta el govern de l’Estat.

Aquesta estructura permet afirmar que el finançament de Catalunya avança cap a un model de relació de caràcter federal, ja que permet que una part de l’esforç fiscal que Catalunya realitza per sobre de la mitjana es destini a la solidaritat, mentre que una altra part acaba revertint en majors recursos per als seus ciutadans. El sistema defineix, per primer cop, un criteri d’equitat i racionalitza el funcionament de la solidaritat interterritorial.

III. Elements bàsics del model

a) Bilateralitat

El nou model conté clars elements de bilateralitat. En primer lloc, Catalunya ha fixat la seva contribució a la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. En segon lloc, ha pactat la millora del finançament de competències especí­fiques de la Generalitat. Finalment, la pròpia negociació del model ha estat de govern a govern.

b) Nova cistella d’impostos

La Generalitat augmentarà  la participació en els impostos estatals d’acord amb els percentatges que estableix l’Estatut.

Model 2002-2009

IRPF: 33%
IVA: 35%
Impostos Especials: 40%

Nou model

IRPF: 50%
IVA: 50%
Impostos Especials: 58%

A més, la Generalitat participa en el 100% dels següents impostos: successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurí­dics documentats, electricitat, matriculació de vehicles i vendes minoristes sobre determinats hidrocarburs i taxa del joc.

c) Més capacitat normativa

La Generalitat disposarà  de més capacitat normativa sobre els seus tributs; És a dir, podrà  decidir sobre els aspectes essencials dels impostos. En l’IRPF, per exemple, podrà  legislar sobre la tarifa (sols resta la limitació de la progressivitat), el mà­nim exempt (dins d’un marge del 10%) o les deduccions (d’acord amb el nou percentatge de cessió). En l’acord s’insta el govern de l’Estat a buscar fòrmules perquè la Generalitat disposi de capacitat normativa en la fase minorista de l’IVA, d’acord amb la normativa europea.

d) Recursos addicionals

Amb l’objectiu de reduir el desequilibri vertical, el govern de l’Estat aporta un volum de recursos addicionals que garanteixen a cada comunitat autònoma un increment mà­nim de recursos d’acord amb la distribució realitzada a partir de diverses variables. Els criteris més importants són la variació de la població en el període 1999 – 2009, que recull l’efecte de la immigració, o la població dependent.

e) Mecanisme d’anivellament

El nou model preveu un mecanisme d’anivellament que compleix amb els dos preceptes bàsics que estableix l’Estatut a l’article 206 i, especialment, als articles 206.1 i 206.3.

- Els recursos de què disposarà  Catalunya tindran relació amb la seva capacitat fiscal. És a dir, una part dels impostos que els catalans paguen per sobre de la mitjana ha de revertir en més recursos per a la Generalitat.

- Catalunya contribuirà  a la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes amb l’objectiu que totes puguin assolir un nivell similar en la prestació dels serveis bàsics de l’estat del benestar.

Els nous mecanismes d’anivellament comporten que els recursos de la Generalitat se situen, per primer cop, per sobre la mitjana després de l’anivellament. En concret, Catalunya estarà  cinc punts per sobre la mitjana de les comunitats autònomes en recursos per càpita. En valors absoluts, l’increment de recursos que suposarà  el nou model és molt semblant a les estimacions realitzades per reconegudes institucions catalanes.

f) Evolució del model

La cistella d’impostos evoluciona en funció de la recaptació impositiva. El mecanisme d’anivellament s’actualitza anualment, és a dir, les variables bàsiques de repartiment es revisen cada any. Finalment, els fons complementaris d’ajustament s’actualitzen d’acord amb l’evolució dels ingressos tributaris de l’Estat.

g) Gradualitat

El model entrarà  en vigor el 2009, ja que des del primer any d’aplicació Catalunya quedarà  per sobre de la mitjana en recursos per habitant. L’aportació addicional que realitza el govern de l’Estat es durà  a terme de forma gradual: el 70% el 2009, el 85% el 2010 i el 100% el 2011. També existeix una garantia per tal que aquesta dotació s’incrementi un 30% l’any 2012. Es tracta d’una millora addicional dels resultats fruit de la negociació.

h) Altres finançaments

Finalment, l’acord preveu la millora substancial del finançament d’aquelles competències que són específiques de la Generalitat de Catalunya, com per exemple les institucions penitenciàries i els mossos d’esquadra. Aquests recursos addicionals s’incorporaran i es consolidaran a la dotació del fons de suficiència.

A més, en el marc de les polí­tiques regionals, es crea el fons de cooperació, un instrument amb objectius semblants als de l’actual fons de compensació interterritorial (FCI).

IV. Alguns aspectes quantitatius del model

a) Posició relativa de Catalunya

Índex de recursos per càpita
(en Ì­ndex 100)

2009
102,6

2010
103,4

2011
104,2

2012
105,6

b) Distribució dels recursos addicionals

1. El 75% dels recursos addicionals que aporta l’Estat es distribueixen segons l’increment de població entre 1999 i 2009. Amb aquesta proposta es compensen els efectes de la immigració.

2. L’altra variable amb una ponderació important en la distribució (12,5%) és la població dependent.

3. El text de l’acord preveu una gradualitat en la seva aplicació. El 70% dels recursos addicionals s’incorporaran l’any 2009, l’any 2010 ho faran el 85% i serà  el 2011 quan l’aportació de l’Estat assolirà  el 100%. Són els terminis previstos per l’Estatut.

4. Com a resultat de la negociació, l’acord incorpora la garantia que l’any 2012 aquests mateixos recursos augmentaran en un 30%.

c) Indicadors de necessitats

Els indicadors bàsics per al càlcul de la població ajustada són:

5. El factor més important (38%) és la població sanitària ponderada en 7 grups d’edat, segons el nivell de despesa estimat per cada grup. Per exemple, sobre una mitjana d’1, el grup de més de 74 anys pondera 2,759.

6. El següent element en importància (30%) és la població censada.

7. La població en edat escolar, de 0 a 16 anys, es pondera amb el 20,5%.

8. Les persones de més de 65 anys pesen el 8,5% en el càlcul d’aquests indicadors.

Així­ doncs, el conjunt de la població influeix en el 97% del càlcul d’indicadors de necessitats. El 3% restant correspon a superfí­cie (1,8%), insularitat (0,6%) i dispersió (0,6%).

d) Anivellament

9. El 75% dels tributs pagats pels catalans s’anivella amb els del conjunt de comunitats autònomes, per tal que totes disposin dels mateixos serveis vinculats a l’estat del benestar.

10. El 25% restant s’atribuirà  a la Generalitat, de manera que l’esforç fiscal dels catalans revertirà  directament en la millora dels serveis públics que reben els ciutadans de Catalunya.

11. Els recursos tributaris de la Generalitat representaran el 96% del total de recursos destinats a competècies homogènies amb altres comunitats autònomes.

12. Un anivellament total del 80% es correspon amb un índex per a Catalunya del 104%. El resultat acordat per a l’any 2011, el darrer previst en l’Estatut per culminar l’aplicació del model, és del 104,2%. Catalunya ocupa el lloc que li correspon.

13. Amb els increments garantits per a l’any 2012, Catalunya se situarà  al 105,6%.