Aquest dijous hem fet l’acte cívil d’homenatge a en Joan Prats. Algunes persones que el varem conèixer hem comentat aspectes de la seva vida, del seu pensament, i del seu treball. Especialment interessant ha estat l’exposició de Jaume Barceló que ha explicat les seves últimes reflexions, i també les seves darreres hores, fent el camí de Sant Jaume, en el que l’acompanyava.
El meu record:
Daniel Font. Joan Prats, en el record. Intervenció en l’acte d’homenatge. Universitat Oberta de Catalunya. 08/07/2010
L’Ismael Pitarch em va trucar i em va dir que mirés de comentar el record d’en Joan Prats.
Em va semblar difícil, perquè les semblances de les persones no són uniformes o úniques. Segurament hi ha tantes semblances com aproximacions a la persona, en funció de la relació que cadascú hi va tenir. Cadascú conserva el seu record, les influències, les coincidències, les afinitats.
Sí que puc comentar un parell de coses del meu record personal, de la meva aproximació, de la meva semblança, del meu Joan Prats.
Una primera cosa a dir és que en Joan Prats formava part d’aquell equip de professors i porfessores, dels inicis de la Universitat Autònoma de Barcelona, que volien fer de l’autònoma una universitat de referència internacional, altament qualificada, amb una docència eficient, i una investigació avançada.
Aquells primers anys, la universitat es va instal.lar finalment a Bellaterra, i hi havia un grup de professors i professores qualificats, experts, molt bons, que impulsaven i miraven de dirigir el projecte.
La referència modèlica que planejava sobre aquell equip, i sobre el projecte d’universitat, era el nom de Pere Bosch Gimpera i el record de la universitat autònoma de la Generalitat republicana. En Joan Prats era un d’aquells professors, encara que ell era més recent -havia vingut de la universitat de las Laguna-, i era bastant més jove. El record que tinc és el d’unes primeres generacions d’alumnat de l’autònoma, de 18 i 19 anys, que es relacionaven fluidament, i parlaven de política a tota hora, amb un professor jove, que havia arribat, i que llavors tenia entorn 30 anys.
Una manera de conèixer el pensament de Joan Prats d’aquell moment era cursant la seva assignatura de introducció als fonaments del Dret. Durant la seva vida professional, com a professor, va impartir moltes disciplines relacionades amb el dret, l’administració pública i la ciència política. Però per l’alumnat, aquella assignatura era realment especial. Perquè l’assignatura es dèia d’introducció al dret, però ell la convertia en una assignatura d’introducció al món, i a la vida.
Parlava poc de dret, i molt del món, de la humanitat, de la manera d’analitzar i entendre les coses. I això per uns joves que s’incorporaven a la universitat, era realment atractiu. Era com algú que invités a passar per una porta darrera la qual hi havia el Coneixement amb majúscula, i un professor que deia: travesseu la porta, si la voleu travessar o no, depèn enterament de vosaltres. I tothom la travessava, i el corresponia.
Hi ha tres expressions que recordo bé i que crec que van ser característiques del seu pensament, i de les seves actuacions, tant docents com polítiques, en aquells moments.
Primer. En Joan Prats acostumava a afirmar que l’educació no podia ser unívoca, o una mera transferència de coneixement d’un professor, omnipresent, que sabia molt, i que parlava des de dalt d’una tarima, a un alumnat passiu, que no sabia res, i que es limitava a escoltar, a prendre apunts, i a mirar d’aprovar exàmens com fos.
L’educació l’entenia com l’estímol a saber coses, a investigar-les, i a reflexionar sobre aquestes coses. És a dir, la capacitat d’estimular la curiositat de l’alumnat, de descobrir els seus interessos reals -allò que realment els interessava-, i la preparació de l’alumnat per ser capaç de pensar per si mateix sobre aquestes coses, de tenir un esperit crític, i de tenir una opinió pròpia. A això ell en dèia: “educar per a la llibertat”, en un marc de treball on l’alumnat no podia ser passiu, sinó que esdevenia el protagonista real.
En la terminologia que ell utilitzava m’ha semblat, anys més tard, de gran, haver trobat alguna similitud de les seves afirmacions en els textos explicatius del paper, en l’àmbit educatiu, que varen exercir durant les segle XIX, i avançat el XX, el kraussisme, i la Institución Libre de la Enseñanza.
Segon. Una altra màxima que ell intentava fer assumir a aquells primers alumnes de l’autònoma era la tolerància intele.lctual.
Explicava el món, i el Coneixement amb majúscula, en funció d’uns sabers que no eren homogenis, cadascun dels quals tenia el seu propi mètode explicatiu.
I que era un absurd mirar de resoldre qüestions d’un saber, amb mètodes impropis, o propis d’un altre saber. I que en aquesta confusió s’havien produït alguns dels conflictes més importants i significatius de la humanitat.
Hi havia un saber científic, hi havia un saber religiós, hi havia un saber artístic, i d’altres sabers. La tragèdia apareixia quan algú volia explicar la realitat d’un saber amb els mètodes d’un altre saber, i volia imposar als demés aquesta explicació equivocada. Això era el tribunal de Galileu, per exemple.
No sé si en alguna etapa de la seva vida, en Joan Prats es va definir com a una persona religiosa. En aquella època, ell era un jurísta, era un científic, i també podem dir que era un científic “que respectava els altres sabers”, en plural. I també el saber religiós.
I tercer. En Joan Prats va ser també una persona compromesa. Compromesa amb el seu temps, i amb els reptes del seu temps.
Una llum en aquest sentit era la recerca constant de la veritat i de la realitat de les coses. No acceptava les explicacions fàcils. O les explicacions interessades. Un exemple en aquest sentit va ser el concepte d’història que es va consolidar en aquella universitat, i després a tot arreu (fent escola). En la línia de l’herència de Jaume Vicens Vives.
Una cosa era la història que explicaven els llibres d’història, i una altra era la realitat. I participava de la idea que la història oficial té poc que veure amb la realitat de les coses, i que de vegades era gairebé anecdòtica.
Que la realitat de les coses no es trobava en les dinasties, o les batalles més o menys llibresques, sinó en l’economia, les corbes demogràfiques, en les pandèmies, en la pesta, en la tuberculosi, en les relacions de dominació d’uns pels altres, en la propietat de la terra, i en definitiva, en allò que estava en la base mateixa de la vida de les persones i dels pobles, però que els llibres d’història no acostumaven a explicar.
Finalment. En aquesta línia compromesa, en Joan Prats va ser també un polític. En ple procés de recomposició de les forces politiques a Catalunya, va fer costat a la idea de promoure un partit socialista, que fos capaç de vertebrar una majoria política, i guanyar en el seu dia unes eleccions.
A través d’ell, es varen teixir complicitats amb el professorat de les facultats d’econòmiques i de dret, i es va desenvolupar un suport moral i ideològic, en termes d’opinió sobre la idea. El procés va esdevenir plenament productiu quan aquell mateix grup humà, protagonitzat per estudiants molt joves, i també per professors molt joves, va prendre contacte amb el Moviment Socialista de Catalunya, iniciant el procés polític de recomposició del socialisme democràtic a Catalunya, en el que ell va participar activament durant uns anys.
Més tard, Joan Prats va tenir responsabilitats polítiques concretes. En aquest sentit, recordo algun comentari seu sobre la preocupació que li generava l’acció política. Comentava amb pesar, el punt de frivolitat que havia detectat en les actuacions de determinades persones, i la feblesa d’algunes de les idees polítiques que expressaven. Li creava un cert desassossec. Ell era un jurista i un científic. I la frivolitat, o la feblesa argumental, li creaven malestar.
Crec que aquestes impressions, que en alguna ocasió, ens havia comentat, estan en la base de la seva lucidesa personal, i de les decisions que va prendre més tard, en el sentit de decidir apartar-se una mica d’aquell món incipient que descobria, de vegades convulsiu, de vegades demagògic, en el qual no s’acabava de sentir amb comoditat, i d’abocar-se intensivament a la docència, a l’assessorament, i a la investigació.
Vaig veure per última vegada en Joan Prats fa uns pocs mesos. El vaig trobar als passadissos del Parlament -on ell havia estat diputat-, i em va alegrar molt retrobar-lo. Era el mateix Joan Prats que jo havia conegut. Amb la seva serietat, el seu raonament, el seu rigor expositiu, també un punt d’humor i de relativització de les coses. I anava de nou rodejat de gent jove, amb qui parlava i discutia animadament.
Potser el més important de Joan Prats, és que va ser un d’aquests professors -pocs professors- que deixen una petjada en les persones, que després segueix present, i que recordes tota la vida.
