Pàgina d'Inici

ANTONI SEGURA

L'assassinat, el passat 14 de febrer, de l'exprimer ministre Rafic Hariri obrí una profunda crisi política que podria desembocar en una transició sense precedents en un país que va viure una de les guerres civils (1975-1990) més llargues del segle XX. L'oposició ocupà pacíficament els carrers i exigí la dimissió del govern d'Omar Karame i la retirada de les tropes sirianes d'acord amb la resolució 1559 del Consell de Seguretat de Nacions Unides del 2 de setembre del 2004. La resposta, també pacífica, de l'organització prosiriana Hezbol·lah no impedí la dimissió de Karame i la formació d'un reduït (14 ministres) govern provisional d'unitat presidit pel prosirià moderat Najib Miqati, antic ministre de Hariri i amic personal del president sirià Baixar al-Assad, que té el vistiplau de l'oposició.

Cal ara aprovar una nova llei electoral, garantir la celebració d'eleccions abans de finals de maig i procedir al relleu dels principals caps de la seguretat libanesa, sospitosos d'obstaculitzar la investigació sobre l'assassinar de Hariri. Les dificultats són òbvies tenint en compte la majoria prosiriana del Parlament.

Paral·lelament, el 3 d'abril, Baixar al-Assad es va comprometre a retirar les tropes del Líban abans de finals de mes en l'entrevista que va mantenir a Damasc amb l'enviat de les Nacions Unides, Terje Roed-Larsen. La retirada siriana inclouria les tropes i els agents dels serveis de seguretat de Damasc. Es tractaria, en definitiva, de poder celebrar eleccions sense la presència de tropes estrangeres al país.

L'esperança de la primavera libanesa, que recorda el que recentment ha succeït a Ucraïna i Kirguizistan i el que està succeint a Bielorússia, s'enfronta, però, a tres obstacles de difícil resolució. En primer lloc, la proposta d'una nova llei electoral que modifiqui l'actual sistema polític adoptat en la reunió de Saif (Aràbia Saudita, 1989) que posava fi a la guerra civil i, de facto, instaurava un règim de democràcia comunitària basat en el repartiment dels llocs de responsabilitat entre les principals comunitats i legitimava la tutela siriana (el 1991, el govern d'Omar Karame signava un acord de "germanor i cooperació" amb Damasc).

En segon lloc, la retirada siriana complica, i molt, la situació del règim de Damasc. Certament, l'acord de Saif establia que les tropes sirianes es concentrarien a la Vall de la Bekaa i que no es retirarien fins que no ho fes l'exèrcit d'Israel del sud del país. Ehud Barak retirà les tropes israelianes del Líban el maig de 2000 i la presència siriana quedà en evidència, deixant al descobert la seva veritable raó de ser: tutelar la política libanesa.

Tanmateix, des de Damasc estant, s'insisteix en què l'exèrcit sirià acudí al Líban el 1976 com a Força de Dissuasió Àrab (FAD), on testimonialment participaren contingents sudanesos, saudites, iemenites, libis i de la Unió d'Emirats Àrabs, per interposar-se entre les diferents milícies confessionals que s'enfrontaven en la guerra civil, i que aquesta intervenció no fou desaprovada pels EUA i l'URSS, ni per Israel. En canvi, els alts del Golan, molt a prop de Damasc, foren ocupats per Israel el 1967 i, malgrat el que diu la resolució 242 del Consell de Seguretat de Nacions Unides d'aquell mateix any, ningú exigeix a Tel Aviv que posi fi a l'ocupació. Sens dubte, això genera un greuge comparatiu a Damasc.

Finalment, la insistència de Washington, a través de les Nacions Unides, en el desarmament de Hezbol·lah pot prestar-se a una lectura equivocada: la sensació que hom intenta compensar l'ascens del xiisme a les eleccions iraquianes, que tant ha preocupat Riad i altres capitals de la península Aràbiga, amb un acorralament del xiisme al Líban i Síria, on la minoria governant alauita es considera pròxima al xiisme, tot i que en la classe dirigent del partit únic i de l'exèrcit trobem també poderosos memde la majoria sunnita.

En definitiva, la primavera libanesa és, ara per ara, l'últim episodi dels canvis geoestratègics que propicià la desaparició de l'URSS -per això és versemblant la comparació amb Ucraïna, Kirguizistan i Bielorússia- i el buit de poder que deixà entre els seus aliats (Damasc) i en determinades zones del món. Ací, però, la partida és molt més complicada que en altres llocs perquè hi intervenen altres actors propis del joc polític que sacseja des de fa dues dècades el món àrab i musulmà i elements geopolítics que tenen a veure amb els recursos energètics i amb la seguretat d'Israel.

L'esperança electoral
 

Les futures eleccions al Líban són, sens dubte, una esperança en l'onada democratitzadora que seguí a la desaparició de l'URSS i la fi de la Guerra Freda, però, si no es frenen les pretensions d'ingerència dels neoconservadors, poden també ser, malauradament, l'origen d'una nova desestabilització regional d'imprevisibles conseqüències. Ningú ho desitja i el dret de la població del Líban a decidir lliurement el seu futur està fora de dubtes, però caldrà tot el suport internacional possible per fer viable una transició política que té encara masses pedres en el camí.