 |
|
|
|
Una
nit sense lluna de l'agost de 1947, Àngel Castanyer va creuar a peu,
clandestinament, amb la mare i altres familias, la frontera cap a l'exili de
França. Aquesta
frontera, Castanyer la tornà a creuar, de retorn cap a casa, un dia de finals
d'octubre de 1977, en l'avió que portava a Catalunya el vell President de la
Generalitat exiliat, Josep Tarradellas. De
ben petit, doncs, l'autor d'aquest llibre s'exilià a França passant
penosament a peu el Pirineu; i trenta anys després retornà definitivament al
nostre país, formant part del reduït grup que acompanyava el President de
Catalunya, que el poble havia fet tornar al Palau de la Generalitat, en
l'episodi més pur, en el seu sentit de fons i en el seu resultat final, de
tota la transició democràtica a Catalunya i a Espanya[1].
Un
observador convencional podria deduir, a propòsit d'aquest contrast gairebé
novel·lesc entre l' infant que passa caminant la frontera cap a l'exili i
l'home fet que retorna en el seguici d'un President rebut apoteòsicament a
Catalunya, que Castanyer féu, al llarg d'aquest període de tres decennis, una
remarcable carrera política. S'equivocaria. Malgrat haver participat molt de
prop en diverses vicissituds de la resistència catalana i del combat pel
restabliment de les nostres llibertats, Castanyer no ha estat mai un polític
sinó un ciutadà lliure i compromès. Professional competent, amb una veta artísica
que els seus amics apreciem, Castanyer és, essencialment, un home actiu i
compromès, identificat, com indica el títol del seu llibre ("Els
valors dels vençuts") amb
el món dels qui perderen la guerra civil i amb els seus valors. Molt
especialment amb el valor de la ciutadania activa, sense la qual, en diu en el
seu llibre (i aquest és potser el seu missatge essencial) , no hi ha política,
ni partits ni governs que valguin. Àngel
Castanyer ha volgut regalar-nos el relat d'aquests trenta anys de la seva vida
de ciutadà actiu, entre els seus dos periples,
cap a l'exili i cap a casa. Fent això, no sols ha escrit un llibre
interessant, divertit i alliçonador en molts aspectes, sinó que ha acomplert,
una vegada mes, un exercici de ciutadania. Giuseppe
Tomasi di Lampedusa, el cèlebre autor del
Gattopardo, escrigué, en els seu llibre de records d'infància,
que "escriure a una certa
edat les memòries hauria de ser un deure imposat per una llei de l'Estat: el
material que s'hauria acumulat després de tres o quatre generacions tindria un
valor inestimable". En
el nostre país, amb una tradició
memorialista tan escadussera, tan aleatòria i migrada,
aquesta sarcàstica llei
lampedusiana per convertir en obligatòria l'escriptura dels records de cadascú
no ens hauria anat pas malament. En
tot cas, Àngel Castanyer no l'ha necessitada, aquesta llei del testimoni
obligatori dels records: per lliure i pròpia voluntat,
en un moment donat de la seva vida, ha sentit la necessitat de posar
negre sobre blanc el relat d'un llarg fragment
de la seva trajectòria, per contar als altres (i deixar al judici de les
generacions que vindran) tot allò que ha vist, ha conegut i ha fet. Castanyer
ha volgut fer-ho per deixar constància d'un món i d'unes circumstàncies que
són ja part del passat, del nostre passat, però que no han de ser oblidats,
que no poden ser oblidats. I amb això ens ha deixat, no sols un llibre
bellament escrit, amb restitucions curioses i fidels d'ambients, fets i
circumstàncies que ja han desaparegut, sinó també un llibre de ben útils
reflexions, que expressen una filosofia ben construïda de la vida i de la política. Ha
estat una sort pels futurs lectors. No sols perquè el color dels seus records
(per usar una imatge de Lluís Llach) ens són trasmesos en aquest llibre d'una
manera viva i efectiva, sinó perquè la peripècia dels trenta anys de la seva
vida, que ens narra Castanyer,és una història interessant, que s'entrellaça
amb algunes de les circumstàncies i contradiccions més significatives de
l'exili català de la època i dels processos ciutadans que dugueren al
restabliment de la democràcia i de la Generalitat a Catalunya.
Quan
Castanyer infant s'exilia a França amb la seva família, deixa enrere un país
d'uniformes i sotanes, de repressió i cartilles de racionament: el Foios
natal, que retrata d'una manera vívida i minuciosa. Afeccionat
a la miniatura, al més petit detall, ens retrata un poble que, malgrat la tragèdia
de la guerra civil (o "incivil",
com ens recorda l'autor), per damunt de la
desfeta i les penúries, és un poble alegre i vital per la quitxalla,
amb les seves festes, els seus petits o grans plaers (el pa amb oli, sal
i pebre roig, recorda Castanyer, molt especialment, i ens vénen ganes de
tastar-lo) i també les seves llegendes, on no hi podia mancar, en una època
de postguerra, de desapareguts i de separacions familiars, una versió local
del retorn i la impostura del ciutadà que tornant al poble després dels anys
es fa passar per altri, com en la mítica història del fals Martin Guerre, a
l'Artigat del segle XVI. El
pare de Castanyer s'embarcà cap a l'exili en el darrer vaixell, ple de gom a
gom de refugiats, que sortí del port d'aquell Alacant assetjat per les tropes
franquistes que de manera tan impressionat ha deixat retratat Max Aub, en el
seu cicle novel.lístic de la guerra civil. D'aquell port, en el que una
multitud de vençuts esperava la darrera oportunitat de l'exili, i on se sentia
intermitentment, en el transcurs de les llargues hores de l'espera, el tret de
pistola dels suicides, l'Angelí Castanyer pare, dirigent del valencianisme
d'esquerra, passà a Algèria i d'allí a França. Fóu allí, vuit anys després,
ón la família pogué reunir-se de nou. El
retrobament del pare i dels seus amics, els vençuts, junt amb l'aire nou d'un
país lliure on no mancaren les expressions de la solidaritat, van marcar
l'inici i el desenvolupament d'una educació sentimental i política a la que
Castanyer s'ha mantingut fidel, amb una total discreció i amb una constància
intransigent. El títol del llibre ens ho recorda: fóu una educació recolzada
en els valors dels vençuts, en les lliçons vives del món de l'exili, amb el
seu clarobscur de generositat i de divergències, de moments d'esperança i de
desesperació. Castanyer
no mitifica els seus "soldats de Salamina": simplement ens assenyala allò que és
evident. Ens diu que en aquell món hi havia una extraordinària generositat,
exemples impressionants de despullament altruïsta, de solidaritat, d'abnegació. I
ens explica també que junt amb l'amargor de les causes perdudes, junt amb les
picabaralles que formen el contrapunt del seu relat, s'hi vivia el plaer de
treballar junts per una causa justa i compartida: aquesta dimensió de la
felicitat personal que els revolucionaris americans del XVIII anomenaren la
"felicitat pública". Trobareu
en aquest llibre el testimoni, només desdibuixat per la modèstia, d'una
trajectòria de ciutadania activa que és la conseqüència lògica d'aquella
educació en els "valors dels vençuts":
un conjunt d'accions dutes a terme col.lectivament per catalans i catalanes de
distintes generacions i experiències que compartiren llargs anys d'exili,
sempre, ens diu l'autor, "amb el valor afegit de l'entusiasme i l'abnegació". Per
edat, Àngel Castanyer formà part, junt amb el seu inseparable Romà Planas,
del grup de "Foc Nou" de
l'exili parisenc, sorgit entre els més joves del Casal Català de la capital
de França. En un marc de pluralisme, allò que definí bàsicament els membres
d'aquest grup, i que defineix tota la trajectòria cívica de l'autor d'aquest
llibre, fóu l'anhel de superar les divisions del passat i encendre, en efecte,
un foc nou en el combat per la llibertat i per Catalunya. Fóu
el seu un esforç coincident amb els qui, a l'interior, pensaven també en
termes d'unitat de totes les forces democràtiques i de mobilització unitària
del poble de Catalunya per les llibertats i per l'autogovern. No es estrany que
es produís, doncs, una coincidència creixent entre la mobilització creixent
de l'interior, que culminà amb l'eclosió de l'Assemblea de Catalunya, i
l'acció dels amics de Paris. És
així com vaig tenir la sort de conèixer Castanyer. Fóu a
Paris, a començaments dels anys setanta. Em sembla
recordar que vaig parlar amb ell per primera vegada en una manifestació
del Primer de Maig, en una tarda lluminosa de primavera, en la que un grup
nombrós de catalans, exiliats, emigrats, estudiants, s'aplegaven sota
l'ensenya unitària de l'Assemblea de Catalunya: homes i dones de totes les
edats, des de vells combatents de diversos partits d'esquerra que malgrat un
passat de relacions molt difícils donaven suport a la nova plataforma de
mobilització i unitat democràtica de l'Assemblea de Catalunya, fins els més
joves estudiants acabats d'arribar de Catalunya, per efectuar els seus estudis
o escapats de les grapes de la Brigada político-social del franquisme. Me'l
presentà Romà Planas, el gran i enyorat amic, que és un dels protagonistes,
potser el central, de tot el que narra Castanyer en aquest llibre de records i
recapitulacions. Romà Planas, el company de totes les iniciatives, de totes
les generositats, injustament mort pocs mesos després de ser elegit alcalde de
La Roca del Vallès, el poble on va nèixer i que va tenir d'abandonar el 1939,
exiliat infant, com Castanyer... En
el frontispici d'aquest llibre hi trobareu una citació de Marsillach. Diu així:
"Sóc molt millor amic quan els meus
amics perden que quan els meus amics guanyen". Puc donar testimoni que
aquesta frase representa, de manera exacta i fidel, el tarannà constant d'Àngel
Castanyer. Devot
de l'amistat, l'autor ens diu en aquest llibre que "considera
un privilegi haver tingut l'ocasió de conèixer aquells homes" amb
els qui compartí l'enyor, les amargors, la ràbia i les esperances d'un llarg
exili. Haver-lo
conegut, haver compartit amb ell l'amistat que salva i ennobleix tantes coses i
que tants bons fruits produeix, ha estat també una sort i un autèntic
privilegi pels seus amics. Ho
serà també, sens dubte, per totes i tots els que llegeixin aquestes pàgines
de record fidel i de memòria viva. Brussel.les, juny de 2003 [1] Amb l'abrogació del decret franquista que "feia desaparèixer" la Generalitat i amb el retorn del President d'aquesta, en qualitat de President, es produïa en efecte una restitució de la legalitat i una recuperació institucional que unia la nova democràcia sorgida de les urnes, el 15 de juny de 1977, amb la democràcia republicana i les institucions nacionals d'autogovern anteriors a la guerra civil. Aquest fet, únic en tota la transició (que féu tabula rasa de tot referent institucional i legal de la democràcia republicana anterior a la dictadura)és un mèrit de les forces democràtiques de Catalunya i un motiu d' honor per les seves generacions actuals i futures, que cap casuística marcada pel despit personal d'alguns podrà mai obscurir.
|
