LES ARRELS TEÒRIQUES DE LES ESQUERRES CATALANES PER  XAVIER ARBÓS  (SETEMBRE 2002)

XAVIER ARBÓS

Introducció

La història del pensament polític català disposa ja d’una rica bibliografia, a la que Isidre Molas ha afegit un nou títol: Les arrels teòriques de les esquerres catalanes. Es tracta d’un recull d’articles, tots ells ja publicats amb l’excepció del que dedica a Andreu Nin, que comença amb dos capítols d’abast general: “La tradició d’esquerra a Catalunya” i “ Identitats i formes del nacionalisme: les matrius del pensament polític català contemporani”. La resta del llibre forma una galeria de retrats familiars. Hi trobem Valentí Almirall, Alomar, el Noi del Sucre, Rovira i Virgili, Nin, i Serra i Moret. A més, Pi i Margall i Rafael Campalans tenen dos capítols cadascun. Potser és una casualitat, o qui sap si una pista de les preferències de l'autor.

En qualsevol cas, les claus cal buscar-les en els dos capítols inicials. Al primer, s'hi assenyalen les figures des de les que pot explicar-se el pensament polític català contemporani: Pi i Margall i Balmes. Al segon, hi presenta les dues matrius per comprendre el catalanisme dels nostres dies, diferenciades en funció de dues visions de la nació catalana. La primera la defensa Valentí Almirall, hereu de Pi i Margall i de la seva visió liberal i individualista de la societat. La segona la identifica amb una perspectiva més tradicionalista, emparentada amb Jaume Balmes, i que podria simbolitzar-se en Torres i Bages. La genealogia del pensament polític d'esquerra, doncs, comença amb Pi i Margall. Després, Almirall, un dels seus seguidors, posa les bases del catalanisme liberal i progressista. Per als catalans d'avui, sembla natural la relació entre la democràcia radical, socialment avançada, i la reivindicació catalanista. En realitat, com ens mostra el llibre d'Isidre Molas, el pensament de les esquerres de Catalunya ha hagut de fixar el seu rumb enmig de corrents difícils. D'una banda, les esquerres catalanes s'han relacionat amb les esquerres espanyoles, i aquestes no sempre han admès les reivindicacions catalanistes. Per un altre costat, quan el catalanisme ha estat dominat per orientacions conservadores, les esquerres catalanes han estat acusades de plantejar reivindicacions contràries a l'interès nacional. Sempre han hagut de compartir l'espai polític del catalanisme, i, per les dificultats amb els seus homòlegs espanyols, els seus dirigents s'han cregut sovint obligats a crear organitzacions polítiques autònomes o independents.

Els Orígens

La història, però, havia començat bé. Pi i Margall és, alhora, un demòcrata radical, un promotor del progrés material i moral de la classe treballadora i un convençut de les virtuts de la distribució territorial del poder. Tot se sintetitza en el federalisme de Pi, "el pensador polític més important de la nostra història recent" en paraules de Molas (p. 59). Els dos treballs que l'hi dedica són diferents en la perspectiva. El primer té l'enfocament propi d'una introducció a una antologia de textos de Pi i Margall. El fil conductor és cronològic. En el segon treball, publicat vint-i-dos anys després, Molas hi presenta els temes principals de l'obra de Pi. La tensió entre poder i llibertat s'examinen en l'evolució del pensament pimargallià: de l'idealisme dels inicis a la visió més realista dels seus articles periodístics d'El nuevo régimen. En aquest setmanari, un Pi i Margall que ja ha paït el fracàs de la I República reflexiona sobre els problemes polítics del moment, amb una lucidesa notable. Enmig del patrioterisme general, la veu de Pi crítica gairebé en solitari la suïcida política colonial del govern espanyol, que portarà al desastre del 98. Molas destaca, encertadament, el trànsit de Pi des de posicions d'un cert doctrinarisme a la presa en consideració de la realitat plural d'Espanya, fruit de la història. En funció d'això, propugna explícitament un federalisme que tingui en compte els sentiments d'identitat dels antics regnes i, a més, destaca les coincidències amb el moviment catalanista que promou Valentí Almirall.

La derivació particularista i la democràcia radical

La referència a Almirall resulta inevitable en qualsevol estudi de Pi i Margall que es faci des de Catalunya. Durant molt temps, actua com el seu representant a Catalunya. A més, és una personalitat de gran interès per la qualitat de la seva perspectiva sobre els federalismes del seu temps. Amb tot, però, no resulta evident la seva condició de referent directe de les esquerres catalanes. Almirall trenca explícitament amb Pi el 1881, per dues raons: la incomprensió envers les reivindicacions catalanistes i l'orientació obrerista del federalisme. A La Confederación Suiza y la Unión Americana (1886) es mostra molt reticent envers el sufragi universal. A Lo catalanisme (1886) proposa unes Corts Catalanes de tres cossos, dels que només un tindria representació popular. Els altres dos braços correspondrien, respectivament, als districtes i a les corporacions. Cal assenyalar en aquest punt una errada d'impremta, perquè el llibre de Molas (p. 97) omet la descripció del braç "popular" que pot veure's, per exemple, a l'edició de Lo catalanisme d'Edicions 62/"La Caixa", p. 257. En resum, ens costaria situar Almirall a l'esquerra de l'espectre polític si no fos perquè les esquerres catalanes han hagut d'estirar les seves arrels. Les han hagut d'allargar fins el terreny del liberalisme reformista, en el que Almirall va sembrar la llavor.

Gabriel Alomar, a qui Molas dedica el sisè capítol del llibre, combina el liberalisme reformista i les posicions socialdemòcrates. Si Almirall intentava superar els mals del sistema de la Restauració espanyola amb solucions particulars ("particularistes") per a Catalunya, Alomar es presenta com socialista, republicà i catalanista. Aquesta definició és la culminació del seu liberalisme radical, nascut de la preocupació per l'emancipació cultural de les persones i marcat per la influència de Jaurès. S'expressa a la sèrie "La harmonización de la corriente socialista con la nacionalista", iniciada el 1902 i publicada a la Revista Jurídica de Catalunya, i a Catalanisme socialista, de 1910. Val la pena destacar aquests publicacions perquè, en el recorregut pels orígens de les idees d'esquerra a Catalunya que Molas ens proposa, és en Almirall el primer en qui trobem la paraula "socialisme". Els lligams amb els orígens, però, són clars: quan el 1904 el Centre Nacionalista Republicà decideix aplegar en un volum els articles de Pi i Margall a El nuevo régimen, demanen a Alomar que en faci el pròleg. Potser el sobri Pi, que va fer-se una reputació d'escriptor de llenguatge auster, s'hagués sentit aclaparat per la romàntica solemnitat de la prosa d'Alomar.

El sindicalisme

Un dels amics de Gabriel Alomar fou Salvador Seguí, i amb ell el llibre de Molas canvia de pla. El del Noi del Sucre és un retrat diferent en aquesta galeria de personalitats d'esquerra. A diferència dels anteriors, no ha passat per la Universitat. És un dirigent del moviment obrer, d'una CNT anarcosindicalista que desconfia dels partits. Siguin quines siguin les arrels de les esquerres catalanes, aquest és el terreny en el que s'han de nodrir. I no és fàcil, quan la CNT és la principal força sindical i prodiga manifestacions "antipolítiques". Per això, Salvador Seguí és una figura clau. Amic personal de Layret i de Companys, tingué bona relació amb els partits d'esquerra catalanista. Aquesta mena de simpaties situaven Seguí fora de la línia majoritària de la CNT. Molas ens aporta (p. 148) un text de Federico Urales, de 1924, publicat després de l'assassinat del dirigent obrer. Urales, per les seves crítiques, perfila la projecció política del Noi del Sucre. Se'l presenta com algú que vol ésser present en la política de partits per tal d'ocupar un espai on només actua la burgesia. Li nega la condició de llibertari, i intenta situar-lo: "Però era socialista? Tampoc. Comunista? Encara menys. Socialista ho hauria estat en un altre ambient; a Barcelona no podia ésser-ho." Més enllà del drama de l'assassinat de Salvador Seguí, la darrera reflexió d'Urales condensa clarament una frustració històrica: "en un altre ambient", podia haver estat socialista.

El catalanisme d'esquerres recupera Pi i Margall

 Quin altre ambient calia per tal que un dirigent sindical pogués ser socialista? Potser una democràcia veritable, sense les corrupcions del sistema de la Restauració. L'arribada de la República i de l'autonomia de Catalunya va donar l'impuls a una generació. Antoni Rovira i Virgili, a qui Molas dedica el vuitè capítol, pot representar-la. Rovira representa el desplaçament de l'hegemonia del catalanisme. La República trasllada el centre de la política catalana, de la Lliga a Esquerra Republicana de Catalunya. Rovira s'integrà al partit de Macià i Companys el 1932, després d'haver intentat consolidar un projecte propi a partir del seu diari La Nau. La seva obra escrita és diversa: des d'estudis sobre els sistemes electorals a una inacabada Història de Catalunya. Però, sobre tot, destaca la reivindicació del federalisme de Pi i Margall. Podríem dir que recompon la ruptura intel·lectual que provoca Valentí Almirall, portant Pi al terreny comú del catalanisme. Almirall transforma el federalisme en "particularisme". Rovira critica la versió naturalista de la nacionalitat, proposada per Prat de la Riba amb una visió més moderna, centrada en la raó i la voluntat. A més, des d'un catalanisme que inequívocament defensa els trets específics de la nostra identitat nacional, recupera el federalisme de Pi per al catalanisme. L'obra essencial, al meu entendre, és La qüestió de Catalunya davant el federalisme: una antologia de textos de Pi i Margall, traduïts al català, precedida d'una excel·lent biografia política de Pi. La data de publicació del llibre, 1936, és la de l'inici del drama de la guerra civil. Rovira va morir a l'exili, deixant una interpretació del catalanisme on el federalisme de Pi hi figura en un lloc d'honor.

El socialisme democràtic

Entre Pi i Rovira tenim la panoràmica sobre el llarg procés de formació de les idees de les esquerres catalanes. Amb Rafael Campalans, Molas ens porta a escena el primer personatge que integra una organització explícitament socialista i que, així, s’identifica amb un dels corrents habituals de l’esquerra política. Campalans comença la política als rengles del catalanisme republicà federal, passa pel PSOE i contribueix a fundar la Unió Socialista de Catalunya. La seva obra escrita es limita a dos reculls de conferències: La España de todos, de 1932, i Política vol dir pedagogia, de 1933. Hi crida l’atenció, com Molas destaca, l’absència de referències al marxisme, tot i que proposa la superació democràtica del capitalisme. L’objectiu del socialisme és l’alliberament de les persones, i els canvis de l’estructura de la societat en són l’instrument i no una finalitat per ella mateixa. El mateix pot dir-se del federalisme de Campalans. Influït per la teoria de la nació dels austromarxistes, assumeix que la fraternitat universal entre els individus necessita de les nacionalitats lliures. I, en aquest context, Campalans es desmarca explícitament del separatisme. El federalisme ha de ser la fórmula internacional del futur, i el separatisme significa aïllament. El sentit darrer de la política socialista és la regeneració, i per això la política ha de ser pedagogia.

La figura de Manuel Serra i Moret representa potser millor el socialisme democràtic. La seva biografia pot considerar-se paradigmàtica. Formació d'economista a Chicago, i experiència pràctica professional a Europa i a Amèrica. Establert a Pineda, aconsegueix l'alcaldia en lluita contra el caciquisme local. És diputat i conseller de la Generalitat republicana, i, a l'exili, assumeix altres responsabilitats institucionals. Com Rafael Campalans, passa pel PSOE i se'n separa per diferències relatives al tractament del problema nacional català. Igualment, comparteix amb Campalans la visió del federalisme com garantia dels pobles lliures i instrument per assolir la fraternitat universal. Coneixedor del marxisme, la primera edició en català del Manifest comunista pota el pròleg de Serra i Moret. La seva trajectòria partidària el portarà amb Josep Rovira i Josep Pallach a la direcció del Moviment Socialista de Catalunya. En els seus escrits hi apareix un eclecticisme explícit, des del que elabora un pensament propi. L'alliberament nacional té com a objectiu la configuració d'una societat democràtica, en la que els valors del civisme i el progrés moral són fites més importants que la fortalesa de l'Estat. Per això, relativitza la importància de les nacionalitzacions. El socialisme de Serra i Moret és, doncs, el resultat d'una evolució pacífica, diríem que natural, de la democràcia.

Els revolucionaris

Joaquim Maurín va ser mestre, a Lleida, i en el llibre de Molas és el primer comunista i el primer marxista. Admirador de la revolució soviètica, va passar de la militància a la CNT al Partit Comunista d’Espanya. Se’n va separar per diferències amb la línia sindical i amb el tractament de la qüestió nacional catalana. El seu projecte polític, iniciat l’any 1931, fou el Bloc Obrer i Camperol, que confluí en el POUM. Quan esclatà la guerra civil, Maurín es trobava a la Corunya. Hagué de fugir de la ciutat dominada pels insurrectes per passar a la zona republicana, i el van empresonar a Jaca. Va ser condemnat a 30 anys de presó; el tribunal jutjava un dels revoltats del sis d’octubre de 1934, el diputat del front d’esquerres i l’autor de Hacia la Segunda Revolución (1935). El 1947 va ser indultat, i emigrà a Nova York. Fins la seva mort, el 1973, treballà vinculat al món del periodisme sense activitat política rellevant. El Maurín revolucionari que ens presenta Molas és un heterodox que ho esdevé per l’obcecació de l’estalinisme que no vol plantejaments autònoms. Constata l’absència de revolució burgesa, i assenyala al proletariat la tasca de realitzar la revolució democràtica. Una revolució que ha de resoldre el problema agrari i la qüestió nacional; aquesta darrera, per la via del federalisme.

L’altre heterodox que Molas ens presenta és Andreu Nin, assassinat per l’estalinisme. Va començar la seva militància política a la Unió Federal Republicana, i passà per la federació catalana del PSOE. Com Maurín, va cometre el pecat de propugnar un partit revolucionari sense quadrar-lo exactament amb els interessos de Moscou. Andreu Nin ho pagà amb la vida. I cal dir també, com en el cas de Maurín, que Nin no sembla pas un heretge del pensament revolucionari. Així, no se surt massa de la línia leninista amb el seu llibre Els moviments d'emancipació nacional (1935): la nació es defineix per trets objectius, com són la comunitat de territori, de llengua i de cultura i relacions econòmiques capitalistes. Destaca, però, la percepció de la força revolucionària dels moviments d'emancipació nacional. Si normalment és la burgesia qui els encapçala com un element més de la "seva" revolució, quan la burgesia no vol o no pot fer la revolució democràtica, la petita burgesia en pot assumir la direcció. La seva feblesa, però, necessita de la col·laboració del proletariat. I és aquesta classe la que, en darrer terme, pot culminar la revolució democràtica si incorpora les reivindicacions nacionals. La pauta d'interpretació dels problemes nacionals, com la d'altres grans qüestions de la política del seu temps, la dóna una versió de la lluita de classes gairebé mecanicista. Ara bé, com Maurín, la línia del pensament de Nin apunta a un acostament, ni que sigui tàctic, als plantejaments dels socialisme democràtic.

Un comentari final

El resum del llibre de Molas obre la porta a una valoració de conjunt. Es tracta d'un recull d'articles, redactats amb sobri rigor acadèmic. Com excepció, el capítol dedicat a Andreu Nin explicita un apunt de la pròpia biografia intel·lectual d'Isidre Molas. Ens hi explica que va ser la seva primera feina, acabat de sortir de la presó, i aquesta anècdota simbolitza el compromís d'una lluita política i cultural iniciada Catalunya dels anys 1960, quan la llengua catalana començava una tímida represa. Una generació havia crescut sota la dictadura, privada de llibertat i de molts mestres capaços de mostrar-ne les possibilitats per a formar una societat més justa. Calia reconstruir els ponts de la memòria i assegurar la continuïtat de les tradicions polítiques de la democràcia. Isidre Molas és un dels que es posa a treballar en aquesta tasca, i el llibre que aquí es comenta recupera part del seu esforç. Aquesta ja és una raó suficient per justificar la publicació. Podem, però, fer-hi un retret. Hi manca una introducció que ens doni una visió de conjunt. Tenim una galeria de retrats, i cadascun d'ells sembla expressiu i aconseguit. Ara bé, la tècnica i el format no són els mateixos, i es fa necessària una guia d'interpretació.

                 Caldria probablement reconsiderar la llista. El catàleg de noms podria ampliar-se, afegint-hi, per exemple, els de Joan Comorera o Domènec Martí i Julià. El primer, més proper al PSUC ortodox de la postguerra que Maurín o Nin, comença la seva trajectòria política de manera similar a la Serra i Moret. El segon, el Dr. Martí i Julià, va acompanyar durant un temps els projectes d'Almirall, i és percebut com un personatge més proper a l'independentisme. D'altra banda, la col·locació de Valentí Almirall en posicions d'esquerres resulta discutible, atès que són les de Pi i Margall les que fan que s'allunyi del federalisme. Tot i amb això, la composició de la llista no és, a parer meu, la qüestió més important que suscita el llibre de Molas. Potser resulta més interessant el problema de definició dels camps polítics, amb un passat tan escàs de períodes democràtics.

Tenim al cap una pauta, que hem vist concretar-se en altres països. El primer element és la llibertat. La simple possibilitat de crear forces polítiques i que puguin difondre les seves idees, resulta fonamental. La vida associativa legal, d'altra banda, dóna la mida de l'amplada del sistema polític. Quan hi espai per a la crítica i esperança per a les alternatives es rebaixa la inclinació a oposar-s'hi frontalment. La diferència entre dretes i esquerres es centra llavors en polítiques socials, i la classificació a l'espectre polític és més senzilla. Contra la dictadura, la causa comuna per la democràcia propicia la proximitat entre la dretes i les esquerres democràtiques. Llavors, els perfils propis d'unes i altres es difumina. És veritat que el tram històric que cobreix el llibre de Molas no arriba a la dictadura franquista, on aquestes consideracions són gairebé òbvies. També es cert, però, que a més de la dictadura de Primo de Rivera, el règim de la Restauració va tenir etapes de suspensió de garanties i reaccions repressives excessives. I cal afegir el terrorisme: les lluites socials a la "Rosa de foc" no feien fàcil una vida pública veritablement lliure.

El segon element és la confiança en les possibilitats del sistema polític. La corrupció dels procediments electorals reforça evidentment els arguments de l'esquerra no democràtica, que no vol agafar el camí de les urnes per arribar al poder. També, però, justifica l'hostilitat a la política de sectors indispensables per als projectes d'esquerra. Pensem en les conseqüències de l'opció "apolítica" de la CNT. Als inicis del segle XX, a l'esquerra política li resulta indispensable l'adhesió, o almenys la simpatia, de la classe obrera organitzada. Sense això, no pot pretendre representar-la, i molt menys fer una política de classe. En definitiva, davant la corrupció les esquerres es veuen obligades a incloure entre els seus objectius la regeneració de la vida pública: una altra causa comuna amb la dreta democràtica.

Finalment, la tercera variable que cal tenir en compte és el grau de consens sobre matèries que aglutinen la solidaritat interclassista, com ara la religió o la qüestió nacional. Els problemes vinculats a la fe o a la identitat col·lectiva poden mobilitzar voluntats amb una força que difumini les reivindicacions socioeconòmiques que caracteritzen les esquerres. Amb perspectiva històrica, una revolució com la francesa semblava donar la solució a aquesta mena de problemes: la laicitat situa les creences religioses en l'àmbit privat, i es formula una idea de nació que s'identifica amb l'estat. La dreta i l'esquerra es poden diferenciar amb més nitidesa, si aquest marc forma part del consens, i no es discuteix. El fet evident als nostres dies, però, és que es discuteix, i molt. El model d’estat-nació és posat en dubte. Fa cent anys, per a molts sectors de l’esquerra espanyola aquesta idea semblava consubstancial a l’alternativa democràtica republicana que propiciaven. A tot estirar, encara podien admetre l’existència de “qüestions nacionals” suscitades des de la perifèria. Com queda clar en el llibre de Molas, en el cas català el problema nacional esdevé la qüestió indefugible per a les esquerres. Ara bé, en aquest terreny, Almirall fixa un dels termes del debat. El seu particularisme és una escissió del federalisme. Estableix una versió autonomista del catalanisme, que creix sota la direcció de polítics conservadors. Les esquerres catalanes s'han de desenvolupar en aquest context, i val la pena destacar una tendència que aflora en els capítols del llibre que examinem: la construcció d'organitzacions pròpies. Per les raons que sigui, en comptes de treballar en el si de partits espanyols d'estructura federal, prefereixen propiciar un partit propi. I per a Catalunya reclamen, no la independència, sinó l'establiment de vincles federals des de l'autonomia. Maurín i Nin, en alguna mesura, també s'hi troben abocats.

Les esquerres catalanes han hagut de fer seu el programa democratitzador, regeneracionista i autonomista. Almirall i Salvador Seguí representen els seus reptes. El primer simbolitza la dificultat de relació amb el catalanisme. No era senzill combinar un programa de reforma social per a Espanya amb la direcció d'un moviment interclassista per l'autogovern. Quan el federalisme menystenia les especificitats nacionals, era difícil. Si el catalanisme el dirigien interessos conservadors, la tasca esdevenia gairebé impossible. El problema hagués estat menor si en el sistema polític espanyol hi hagués hagut una força política que hagués acollit les reivindicacions autonomistes tal com eren formulades. D'altra banda, el Noi del Sucre encarna el repte d'aconseguir una base obrera. Aquest objectiu era essencial per a qualsevol força política d'esquerres dels inicis del segle XX, i l'assassinat del Salvador Seguí el va fer molt difícil. Ell era qui tenia relacions cordials amb personalitats del catalanisme republicà i federal. I aquest corrent, que pot considerar-se hereu directe del pensament de Pi i Margall a Catalunya, podia compartir la sensibilitat llibertària de la CNT.

Entre Almirall i Seguí hi ha les altres peces del mosaic de les esquerres. Alomar, Campalans i Serra i Moret proposen síntesis entre socialisme i nacionalisme, que mantenen la insistència en la democràcia, en la regeneració política i cultural. Rovira i Virgili recupera Pi i Margall per al catalanisme. Els revolucionaris, almenys tàcticament, s'acosten a aquestes posicions. La desfeta de la guerra va impedir que es formés aquest mosaic comú de totes les esquerres catalanes, i així el títol del llibre de Molas les ha de presentar en plural. Ara bé, la lectura ens acaba suggerint que les arrels no són tan diverses com els fruits. El federalisme de Pi i Margall ho impregna tot. Les biografies, les amistats ens mostren algun grau de la seva influència. Isidre Molas no exagera, doncs, quan situa Pi i Margall a l'inici de la genealogia de les esquerres catalanes. És bo recordar-ho abans que no s'acabi l'any del centenari de la seva mort.