OBRIR LES PORTES DEL CAMP |
NÉSTOR CABAÑAS |
Al segle XVIII a Anglaterra la política de tancament de camps representà l’acabament dels últims reductes de propietats col·lectives o comunals i l’inici d’un nou període econòmic sustentat en la premissa que la suma dels interessos individuals actuen com una “mà invisible” que pot regir l’economia cap a l’equilibri on tothom pot satisfer les necessitats mitjançant el treball. Amb el temps i gràcies a l’actuació del contrapès socialista s’ha demostrat que calen “espais comuns” al marge del mercat perquè es pugui donar realment la igualtat d’oportunitats entre els individus i que les desigualtats que genera el sistema de producció capitalista no venen donades pel diferent esforç de fa cada individu mitjançant el treball sinó per d’altres qüestions estructurals com la classe social a que pertany. Així doncs, ens movem en un fràgil equilibri entre aquells que sobrevaloren el treball individual com a motor econòmic (somni americà) i els que pensem que el pur creixement econòmic (PIB) no és símptoma de progrés sinó va acompanyat de la millora de la qualitat de vida tots els individus, concepte aquest, completament subjectiu i difícilment mesurable.Segons la OMS la qualitat de vida és: la percepció que un individu té del seu lloc a l’existència, i la seva relació amb els seus objectiu, expectatives, normes i inquietuds. És a dir, per un costat tenim els suposats èxits macroenòmics de la nostra societat i la seva materialització en forma de béns de consum (televisors, cotxes....) i de l’altra la autorealització personal i col·lectiva com a fita a assolir per arribar al benestar. D’aquesta manera, podríem valorar a l’actual societat com a generadora de riquesa material però de pobresa pel que respecta a la qualitat de vida entesa com a procés d’autorealització degut a d’imposició de les vies úniques de la fal·làcia neoliberal: “tothom pot arribar a ser Bill Gates”. Segons la Enquesta Mundial de Valors de Inglehart o la Base de Dades de la felicitat de la Univesitat de Erasme Rotterdam encarregades de mesurar el benestar subjectiu de la població mundial els dos països que encapçalen el ranking mundial en satisfacció amb la seva pròpia vida dels seus habitants són: Dinamarca (8,2) seguit de Puerto Rico (8,1) , pel que fa a l’Estat espanyol la mitjana de satisfacció amb la pròpia vida és de 6,9 i ocupa el lloc número 26 mundial el que ens situa al costat de països com Brasil o la República Dominicana amb un benestar econòmic molt menor. Dit això, cal veure com les formules clàssiques de l’Estat del benestar basades únicament en l’aspecte més economicista d’aquest són només un primer pas completament necessari per poder desenvolupar aquelles altres de caire més personal com és el cas de l’autorealització personal. Per poder arribar a aquest segon nivell, cal reformular les polítiques de benestar i explorar noves vies alternatives però majoritàries (cal fugir del sectarisme) capaces d’emetre nous missatges que puguin arribar a distorsionar a la potent maquinària publicitària creadora de models de consum. Un primer pas és desmercantilizar l’oci i el lleure que va ser el bàlsam que ens donaren pels nostres dolors laborals, generant un cavall de Troia capaç de tornar a obrir els camps i generar espais col·lectius per gaudir de la llibertat a la que estem condemnats un cop desproveïts de les nostres càrregues socio-laborals. FONT: http://einadelluita.blogspot.com/2008/03/obrir-les-portes-del-camp.html |