MERCERDES CABRERA I LA INSTITUCIÓN LIBRE DE LA ENSEÑANZA

DANIEL FONT

I

En el marc de la campanya electoral, Mercedes Cabrera va ser a Barcelona i va intervenir en un acte sobre política educativa. Amb veu clara, va explicar el programa electoral, i de seguida va congeniar amb els assistents. En el col.loqui, un vell militant de la UGT li va preguntar sobre la vigència de la Institución Libre de la Enseñanza i el pensament de Francisco Giner de los Ríos. Sense dubtar un moment, Cabrera va fer un ampli somriure, com si l’haguessin descobert, i va dir que considerava vigents tan l’herència de la Institución com el pensament de Giner, encara que amb l’excepció d’alguns aspectes propis de l’època.

La Institución Libre de la Enseñanza va ser creada a finals del segle XIX per un grup de professors de Madrid, liderats per Francisco Giner de los Ríos, que fugien de l’escola doctrinària i dels dogmes religiosos i polítics. Consideraven vital estimular la creativitat de l’alumnat i la seva capacitat crítica. Varen emprendre nombroses iniciatives capdavanteres, de renovació pedagògica, com el Instituto Escuela, les colònies escolars de vacances, i la universitat internacional d’estiu, i centres de gran efectivitat pels seus treballs, i la seva capacitat de connexió amb les avantguardes educatives, culturals i científiques europees del moment, com el Centro de Estudios Históricos, la Residencia de Estudiantes o la Junta para la Ampliación de Estudios, i molts d’altres.

Des de la seva creació fins a la guerra civil espanyola, la Institución es va convertir en el centre inspirador de la cultura d’aquesta època, i de tota una generació d’escriptors, científics i artistes, i en el camí idoni per a la introducció de les tècniques pedagògiques més avançades. Varen intentar una experiència pedagògica que havia de servir com a referència per a modernitzar el conjunt d’un sistema educatiu caduc i obsolet. La guerra civil espanyola va acabar amb tota l’experiència. Els centres varen ser tancats, i els seus professors perseguits.  A Catalunya, l’Institut Escola creat per Marcel.lí Domingo i Ventura Gassol, i dirigit per Josep Estalella i Angeleta Ferrer, en sintonia amb ells, va ser igualment tancat.

II

Segurament l’experiència històrica de la Institución Libre de la Enseñanza no ha estat encara prou estudiada. Tampoc ho ha estat l’abast dels seus principis filosòfics i educatius. La lectura dels textos disponibles sobre aquests principis, i també sobre els seus orígens, realitzacions i mètodes emprats, permeten fer-se una idea de la magnitud de l’experiència. Com més s’analitza aquella experiència històrica, més consciència es pren de la seva importància i del formidable impacte que va tenir en la societat del seu temps.

Un dels aspectes més interessants que caracteritzen aquelles generacions de docents i alumnats són els fonaments filosòfics en que es varen recolzar i la política educativa que derivava d’aquests fonaments. Sembla com si al acabar el segle XIX, una Espanya decadent, dominada per uns pocs, basada en una retòrica escolàstica, cada vegada més denotada, literalment rebentés, i busqués en una nova generació docent la manera d’encarar el futur.

El grup de Francisco Giner de los Ríos era un grup perseguit. Tenien una visió revolucionària de la societat i de l’educació: exigència de llibertat de càtedra, laïcitat en el sistema educatiu i superació del dogmatisme de l’època. Calia preguntar-se el per què de les coses, calia fomentar la creativitat dels alumnes, i calia que professorat i alumnes aprenguessin a indagar junts les respostes als interrogants. Sembla com si, a més d’una reforma educativa, estiguessin buscant una base filosòfica en la que basar un canvi profund que havia d’anar més enllà de la educació.

No s’ha d’oblidar que en aquells moments, a finals del segle XIX, l’accés a l’educació no estava a l’abast de tothom. Únicament els més ben situats podien enviar els seus fills a escoles dignes o a la universitat. La següent dada dona una idea de la societat de l’època, i de les preocupacions de Giner i els seus: més de les tres quartes parts de la població de l’Espanya de finals del XIX era analfabeta. L’educació apareixia com una eina de transformació vital. Un canvi no podria arribar mai si la gent no aprenia a llegir i escriure i s’aconseguia un accés generalitzat a la cultura i a una educació eficaç.

Des dels àmbits més progressius del moment es veia l’Estat com un problema. Es tractava de minimitzar la intervenció de l’Estat en els assumptes de la societat. Aquesta concepció (minimitzar la intervenció de l’Estat) s’explica per la connotació que tenia l’Estat en aquell moment: falta de llibertats, confessionalitat, absolutisme, centralisme. Davant de l’Estat absolut calia estimular la societat i els individus. El grup de Giner connecta amb aquesta idea -estimular la societat i els individus-, a través dels supòsits del liberalisme. Però era un liberalisme que no estava renyit amb una concepció social de l’Estat. És a dir, l’Estat havia d’intervenir poc, però havia d’intervenir decisivament quan es produïen desequilibris o insuficiències que la pròpia societat no podia resoldre. D’aquesta manera feien compatibles una concepció liberal de la societat amb una concepció social de la societat.

Però la recerca d’una base filosòfica de la reforma educativa no es va aturar en el debat polític del moment. La Institución va trobar la seva inspiració en els treballs filosòfics de l’alemany Karl Christian Friedrich Krause, i a través d’aquests principis, va inspirar la renovació pedagògica del moment, i va aconseguir impactar de manera significativa la societat del moment, asfixiada per un pensament oficial, de caràcter dogmàtic i integrista, imposat al sistema educatiu. El moviment pedagògic que implicà la Institución va trobar en els principis krausistes la manera de remoure la base teòrica de la filosofia, la pedagogia, la religió i la cultura de l’època.

Alguns dels principis krausistes que la Institución va fer seus estan avui plenament assumits. Però a finals del segle XIX suposaven un repte de gran magnitud i un desafiament a la omnipresència de l’escolàstica oficial. Explica Daniel Reboredo, en un article publicat l’octubre del 2006 a El Diario Vasco, que aquells homes i dones es varen proposar una empresa de gran abast: “abogaron por la secularización de la sociedad, la libertad de pensamiento, de investigación, el respeto a las opiniones disidentes, la libre propagación de ideas; en suma la concepción racionalista de la Ilustración y de la burguesía europea en su período revolucionario de lucha contra el Antiguo Régimen. Sus logros fueron incuetionables, y las fisuras que abrieron en la férrea estructura ideológica coadyuvaron a la demolición del Estado caciquil anterior a 1931″.

III

La teoria filosòfica i política dels textos de Krause venien a dir que el fonament del dret no era el naturalisme (el dret és resultat de l’ordre natural de les coses, inspirat per déu), sinó “el conjunt de condicionaments externs dels que depèn l’evolució racional de la humanitat, que ha de desenvolupar-se sobre la base dels principis de pietat, abnegació i altruisme”. El dret, dons, es concebia com a resultat d’aquests “condicionaments” racionals, que havien de facilitar una societat de dones i homes bons, basada en els principis esmentats. El dret no era l’expressió d’un ordre natural, sinó l’expressió dels condicionats necessaris per aconseguir la societat de dones i homes bons.

Aquesta concepció de la societat i el dret va ser teoritzada per Krause (1781-1832), en el seu llibre “Ideal de la Humanidad para la vida”, escrit el 1811, i imprès en castellà, per F. Martínez García, el 1871, i disponible actualment en versió digitalitzada, que ben aviat es va convertir en un llibre de referència. Els textos de Krause varen contribuir a donar un sentit global i transcendent a l’esforç regeneracionista, des del punt de vista dels principis. Aquell esforç i el krausisme varen caminar junts, de manera que, quan avui es parla de la Institución, es vincula el seu sentit als supòsits del pensament krausista.

L’esforç regeneracionista va partir dels supòsits del liberalisme progressiu de l’època, afegint dos supòsits nous: la vocació social, i l’espiritualitat. És a dir, en primer lloc, consideraven que la societat s’havia de regir principalment per la seva pròpia iniciativa. En aquest sentit, la iniciativa de les persones, i la seva creativitat, es consideraven valors fonamentals. En segon lloc, els poders públics havien d’intervenir poc en la societat. Solament davant de desequilibris manifestos. Si aquests desequilibris eren socials, els poders públics havien d’intervenir decisivament. Cal tenir en compte, que els inicis de la Institución, els seus impulsors fugien dels poders públics (de l’Estat) de l’època, perquè aquells poders eren, en aquell moment, expressió directa de l’absolutisme, la confessionalitat i el pensament dogmàtic. I en tercer lloc, tant la iniciativa dels individus, i la seva creativitat, com l’actuació del poders públics (la indispensable), s’havien de regir per un idea d’humanitat.

Aquest darrer punt és important perquè explica, en bona part, la base filosòfica que va presidir la Institución. Hi havia un sentit d’obligatorietat moral (sobre la idea d’humanitat). La Institución responia a aquest sentit: volem un món millor; una base d’aquest món és l’individu i la seva creativitat; l’educació ha d’estar al servei d’això i ha de contribuir a fer els individus bons; els poders públics solament han d’intervenir quan és indispensable, principalment quan hi ha desequilibris socials; els poders públics no s’han d’immiscir en les creences de les persones i han de ser aconfessionals; la laïcitat és un valor bàsic de la societat i de l’educació; la creença en realitats transcendents -religió- ha de ser aliena a dogmes i reglamentacions.

La base filosòfica de la Institución va tenir implicacions pedagògiques rellevants. L’alumne havia d’estar en contacte amb la naturalesa (element extern “condicionant”) i amb qualsevol objecte de coneixement o investigable. És per això que en les actuacions educatives es va donar tanta importància a l’experimentació, a les excursions, i a les vacances. Les colònies d’estiu, i les estades al mar i a la muntanya, es varen originar a partir d’aquest objectiu de contacte amb la naturalesa. Algunes experiències pedagògiques de Catalunya sorgeixen d’aquesta concepció: l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc, i d’altres. L’ensenyament s’havia de basar en un gradualisme, des de lo bàsic de cada disciplina fins als aspectes més complexes i relacionals, sobre la base de l’experimentació i del progrés personal. Aquesta tècnica, implicava una experimentació pròpia, i consegüentment, una reelaboració pròpia dels coneixements, concretada en uns quaderns resum diaris. La conseqüència d’això va ser l’absència de llibres de text. La implicació dels mestres, l’experimentació, i la reelaboració dels coneixements, va fer innecessaris els llibres de text, i consegüentment, també les explicacions artificials o dogmàtiques (tan pròpies de l’educació del moment). Venien a dir: no al pensament dogmàtic, no als textos prefabricats, si a l’experimentació, sí a la reelaboració pròpia, sí a la pròpia creativitat.