GUANYAR PERQUÈ SOM MÉS O PER CONVENCIMENT

SISCU BAIGES

Què bonic seria vèncer perquè s’ha convençut als adversaris o als que pensen diferent que tenim la raó! Però, segons com es miri la història i els processos electorals, sembla que uns guanyen o perden en funció de si animen “els seus” a votar. Que les eleccions es guanyen o perden si es mobilitza els electors i simpatitzants de sempre.

L’altra dia, llegia l’entrevista amb un historiador que deia que les victòries de l’esquerra en els anys de la República espanyola s’havien produït perquè els anarquistes havien anat a votar. És a dir, un argument similar al que hem conegut ara arran de les eleccions generals espanyoles, en les quals els votants van polaritzar-se entre socialistes i populars.

La primera constatació que hem fet molts en saber el resultat de les eleccions és que hi ha molts ciutadans de dretes a Espanya. Constatació gens brillant perquè se suposa que ja n’érem conscients d’aquesta realitat.

Suposo que més endut per la il.lusió que per aquesta realitat tan estàtica, tinc tendència a esperar que la gent vagi assumint el que per mi són qüestions evidents: que les dones han de tenir els mateixos drets que els homes, que la religió s’ha d’apartar de l’àmbit de la política, que s’ha d’avançar en el coneixement mèdic per descobrir nous tractaments per les malalties actuals i per evitar el dolor i el patiment en situacions terminals, que el diàleg s’ha d’imposar sobre els crits, que la solidaritat amb els més necessitats és una obligació moral,...

Quan constates que hi ha milions de persones que no ho tenen clar i que, probablement, no ho tindran clar en tota la seva vida, t’afecta un cert desànim, només superat per la sensació que a la banda dels que sí que comparteixen aquests principis en som més.

Com es podria fer per guanyar eleccions no només mobilitzant “els nostres” sinó convencent els que pensen d’una altra manera que estan equivocats?

I cal tenir en compte que aquest no és un mal espanyol sinó universal. Que esdevé més dolorós quan les votacions no es diluciden per raons ideològiques, morals, socials i econòmiques sinó ètniques. Quan les guanyen no aquells que defensen les idees més progressistes i solidàries sinó els líders de les majories ètniques.

Des d’una perspectiva progressista, hauria estat antipàtic que el Partit Popular hagués guanyat les eleccions. Però, com es deuen sentir les dones iranianes que malden pel seu alliberament i dignitat després de veure com els sectors més conservadors s’imposaven a les del seu país?

Diuen que la força de la raó s’acaba imposant. Una vegada més, la gran frustració és que triga massa.