UN LLOC PER A LA UTOPIA

JOSEP XURIGUÉ

Les persones en la societat d’avui davant l’educació, l’economia i la política.

“El cero a la derecha junta millones. El cero a la izquierda funda utopía”

Mario Benedetti

(Bagatelas[i])

La nostra humanitat es una humanitat empobrida. De la mateixa  manera que no pas tots els recursos de la terra presten un servei al benestar dels homes, i els que el  presten no ho fan d’una manera proporcionada, així mateix no tots els homes contribueixen a l’impuls creador a la construcció del nostre món. I no és perquè no vulguin, sinó perquè no poden. O més ben dit, perquè no els deixen. Ningú no contribueix d’una manera plena si ell no ha assolit el desenvolupament total de les seves possibilitats. Només els poderosos tenen les possibilitats de desenvolupar-se plenament. Alguns, d’una posició intermèdia, o aconsegueixen amb un gran esforç. La majoria n’estan exclosos.

Jordi Llimona[ii]

1. Introducció.

El present article vol compartir algunes reflexions fonamentades en l’observació i en la vida quotidiana. Sense pretensió sociològica, sinó simplement constatant  reflexions que en la vida de cada dia sorgeixen i ens interroguen a moltes persones. Així es vol tenir present com en la societat actual que prioritza una suposada eficàcia [1], el diner i la competitivitat poden plantejar algunes dificultats per a aquells valors que des de tradicions humanistes o espirituals han regit la vida de les persones. Parlo, és clar, de la societat occidental. La visió crítica que de ben segur es projecta en l’article, no treu l’elogi i el posar en valor les nombroses avantatges del temps d’avui: en  la qualitat de la salut, en la seguretat alimentària, en l’avenç mèdic, i els progressos científics, en les il·limitades capacitats pel coneixement, per viatjar i el contacte entre realitats diverses, per conèixer persones. Però tot això, si oblidem o bandegem, principis universals en el temps i l’espai, com la solidaritat, el respecte i l’amor entre les persones, no serà possible garantir per si sol, el benestar, l’equilibri personal, i en definitiva, una bona “salut pública”, si se’m permet usar aquest terme de remembrança revolucionària. Tenim el perill que la vertiginosa velocitat dels avenços ens faci perdre de vista el fonamental.

2. Educació

“L’educació enriqueix intel·lectualment l’home i crea els pobles, i els confereix la possibilitat d’ésser lliures. A través de la ciència i l’educació, l’home s’allunya de les supersticions, dels mites, de l’esclavatge de les propagandes; en un mot, amb elles té la condició necessària per a pronunciar-se lliurement respecte a la vida i respecte als homes i les coses. Com més àmplia i profunda sigui l’educació d’un home, més capacitat crítica tindrà, i, per tant més possibilitats de trobar la veritat i d’adherir-se lliurement als éssers sol·licitadors.”

Jordi Llimona[iii]

Segons el Diccionari Etimològic de Joan Coromines, educar, ve de l’arrel “duc-ducis”, per tant s’origina en la necessitat de conduir, menar cap el creixement personal i de coneixements. A partir de convencions i costums, en el català antic l’expressió “acostumar” tenia el mateix significat que el modern educar, els individus van aprenent el comportament, es van nodrint i prenent la forma com a éssers socials.

Probablement hi ha diverses dimensions del fet educador, des del fer que un infant arribi a ser el que és, el que porta a dins, dins una lògica de desenvolupament i creixement personal. Es tracta d’arribar a desplegar totes les facultats i capacitats que un té a dins, i aquest fet enllaça amb un concepte d’accés a la plenitud de llibertat, de ser el que un pot ser. Aquesta dimensió que podem considerar com a alliberadora i que està empeltada de fet pedagògic, de treure cap enfora allò que està endins, talment com Michelangelo obtenia les seves escultures d’un bloc de marbre, no és la única del fet educador.

L’educació és, a més, i de manera fonamental, socialització, fer trobar el lloc i l’instrumental que una persona necessita per a la seva vida social, i per tant també per a la seva plena realització, si partim del punt de vista que l’home és un ésser social. Aquí el món de la “bona educació”, de les convencions hi pren una destacada significació. Per Salvador Cardús, la bona educació no és només una qüestió formal, ni tan sols de tipus moral, sinó i fonamentalment una qüestió pràctica, que ens permet tenir unes normes de convivència per a la vida social.[iv]

El civisme, és el conjunt de convencions i regles conjuntes que com a ciutadania, com a membres d’una civitas, d’una polis, en origen, i més contemporàniament com a membres d’un estat nacional o plurinacional ens dotem per viure en comú, perquè sigui possible una vida en comú reeixida. El civisme és l’oli que facilita la convivència, una convivència que entre persones diferents sempre és complexa.

La convivència entre diferents cultures és un factor de complexitat. El civisme com a compliment de les normes ciutadanes forma part de la nostra cultura conjunta, civil, instrumental. Tanmateix les dificultats de convivència no provenen de la gestió de la diversitat cultural o religiosa. L’antropòleg Manuel Delgado al seu llibre, “l’Elogi del vianant” aporta unes reflexions crítiques sobre el model Barcelona, que no comparteixo íntegrament i sobre el nostre model social. Descriu com la veritable dificultat no rau passen el pluralisme cultural ni religiós, sinó en les diferències i desigualtats socials. El problema dels pisos pastera o sobreocupats, i els problemes associats de convivència no es basen en que aquests ciutadans tinguin d’altres cultures ni religions, sinó fonamentalment en els preus de l’habitatge, i la situació del mercat immobiliari inaccessible per a moltes persones autòctones i nouvingudes. En definitiva en els escassos recursos que disposen moltes persones nouvingudes. En definitiva, el  problema és que el discurs sobre la diversitat cultural, amaga la necessitat que el nostre mercat laboral necessita de treballadors nouvinguts amb sous més baixos, i sovint en condicions que molts treballadors autòctons no accepten. Hi estic d’acord, però certament que el problema cívic, també té arrels en la necessitat de difondre hàbits de convivència en les ciutats occidentals, contrastant amb l’origen rural de moltes persones nouvingudes. Comparteixo la reivindicació de Marx en aquells aspectes de diagnòstic dels efectes negatius del capitalisme. Seria una recuperació a impulsar, com el fet que hi ha una dimensió  de classe, de nou proletariat en molts ciutadans que arriben, per això la tradició política que posa l’accent en la igualtat i la justícia, el socialisme democràtic, ha de protegir els seus drets laborals i ciutadans, sense menystenir la reclamació d’assumpció dels deures cívics, que estarem en millor condicions de fer arrelar quan s’estenguin els drets polítics.

La democràcia doblement necessita d’individus educats per a la llibertat, que puguin desplegar les seves capacitats (com a ètica de desenvolupament), necessitat que incorpora el reconeixement substantiu i fonamental a l’educació, a la llibertat, com a element de dignitat. Perquè la democràcia només pot ser conjunt de persones lliures, i la llibertat requereix inexorablement el desplegament de les capacitats personals i el seu incentiu. Altra cosa és que el la caricatura de la llibertat que entén el mercat, capacitat d’elegir, sigui des del meu parer una visió restrictiva i pròpia del consum, i no pas essencialment la pròpia llibertat. Perquè si una persona ha estat educada en la construcció del seu propi criteri, si l’educació no ha ajudat a l’individu a construir la seva pròpia visió del món, a produir un jo autònom, no ha incorporat una visió que el situï en relació als altres i al món, la capacitat d’elegir no serà exercida amb plenitud, sinó que podrà ser clarament induïda, clarament orientada, nítidament mediatitzada.

És per això que el mercat, sense més i com a conductor de vides personals, és deseducador. La terra promesa de l’abundància, del consum i el materialisme, allunyen de la dimensió espiritual i de valors humans, i componen una realitat, per prendre el símil platònic-cristià de fosca, d’ombra.[v]

La capacitació professional, els coneixement tècnics contribuiran a la inserció professional de la persona. I la professió ha de ser entesa també com desplegament de les capacitats d’una persona. El declivi de l’ensenyament humanístic no contribueix a la construcció d’una visió pròpia, si cal crítica, de la realitat, de l’entorn personal. Les persones som més que una part d’un sistema productiu. No es tracta només que l’educació hagi de ser funcional al sistema econòmic i polític, sinó fonamentalment que sigui “funcional” en l’objectiu suprem del fet educador, contribuir a fer persones lliures, autònomes i responsables.

1.L’escola

Cal reforçar el seu prestigi, amb més recursos, amb millor formació del professorat, seguint, per exemple, el model finlandès. Augmentar el nivell de formació i les competències per ser mestre, de retruc n’augmentarà el prestigi social

Una escola inserida en l’entorn i en el món que ajudi a refermar els llaços humans i socials. Una escola que construeixi ciutadania, humanista, creadora d’infants i persones autònomes, lliures i responsables. El nostre país en sap molt de tradició  pedagògica.

L’escola és motor de ciutadania, de comunitat, de barri. El seu lligam amb l’entorn, a través dels plans departamentals, l’ús de les seves instal·lacions fora d’horaris escolars. L’element enfortidor de relacions ciutadanes a través de les AMPAs, o simplement en la relació entre pares, a l’entrada o al finalitzar el jorn.

El seu paper en la construcció  de ciutadania, en la preservació de la pluralitat, des de l’autonomia de cada centre, en el disseny dels seus currículums.

L’escola com a reproductora i de les especificitats de cada municipi, de la seva història. En el  tractament de la personalitat col·lectiva.

I, sobretot impedim que la societat mediàtica, de la publicitat, i del consum, prengui la infància als nostres petits. És en la infància en la que aprenem a “ser bons”, els valors humanistes des de diferents tradicions, creences i conviccions. Sinó permetem als infants ser nens, fer de nens, i la societat els empeny a una adolescència prematura, els treurem la possibilitat d’ aprendre, més fàcilment, a “ser bons”.Com va dir Piaget la feina dels infants és jugar.

2.La societat educadora: Ciutat educadora, televisió educadora.

Les institucions públiques han de ser educadores, comunitaritzadores, seguidores d’un model de solidaritat, i respecte personal. Cal construir un consens mínim per sobre del debat entre partits polítics al voltant dels elements i valors que han de constituir la columna vertebral de la ciutadania catalana o espanyola. Això obliga a un pacte pel futur, que exigeix un acord en la lectura del passat. I això significa que elements estructuradors de la societat i la ciutadania com les lleis educatives, no poden ser objecte de lluita partidista.

Algunes institucions socials com les diferents esglésies i confessions religioses, han d’acceptar el caràcter aconfessional i laic de la societat i de l’Estat. Darrerament, hem vist de manera preocupant com des d’alguns sectors es posa en qüestió.  La societat reconeix com a dret fonamental el dret i la llibertat de culte. Sense que això signifiqui la negació de la projecció pública del fet religiós, i la capacitat en una societat plural d’explicar les diferents postures i visions. Però entenent que en una societat multicultural, cap estil de vida o creença té més valor que d’altres, sinó que totes juntes contribueixen al benestar comú, i que la cultura conjunta que compartim és la civil o ciutadana, que es nodreix de diferents tradicions de pensament, filosòfiques, espirituals i religioses, que amb el mall de la història han anat forjant la personalitat d’una societat, d’un país.

La ciutat esdevé també un agent educador. El moviment de Ciutats Educadores, impulsat des de Barcelona  per l’enyorada regidora Maria Aurèlia Capmany, ens va fer adonar del paper actiu de les entitats, les escoles, les institucions i el Govern Local en aquest paper. Més enllà de l’educació reglada, en la transmissió de la història i els intangibles que fan possible una cultura urbana local. Europa també és un gruixut i tupit teixit de ciutats amb cultures locals molt  sòlides, ancorades en els segles. Un bagatge de relacions ciutadanes, festes populars, identitats, paisatges, cuines, sabors, llengües. Diversitat. Però sobretot, cultura, pensament, educació com  a centre, i l’economia com a suport per fer-ho possible. Els temps d’avui han subvertit aquesta relació, i d’aquí també beu la nostra crisi d’identitat, de qui som, cap a on anem.

3.Sobre el paper de l’Estat i les famílies en el fet educador

El dret a l’educació garantit pels poders públics va més enllà de la gratuïtat de l’escola, i s’endinsa en viaranys com la qualitat de la televisió pública, la promoció de la cultura com un dret, i l’ajut a les famílies tant econòmicament com en les condicions de vida que fan possible una millor atenció a la infància i l’adolescència. Unes polítiques de temps més adequades, una millor estructuració dels horaris de les jornades laborals, a banda de poder fer créixer la productivitat, podrien repercutir directament en la qualitat de vida de les persones i les famílies, i reforcen aquestes unitats com a espais educadors.

L’educació per la ciutadania quelcom necessari també podria treballar per al diàleg entre el fet religiós[vi] i el fet civil. Podria construir una societat més integrada, davant els repte d’acollida de molt ciutadans i ciutadanes amb identitat religiosa, especialment dins l’Islam europeu. Ho han recordat sociòlegs com Javier Elzo[vii].

El perill es buscar respostes simples als problemes complexos. Ens cal la implicació de cadascú i cadascuna des de la seva feina i funció. El treball ha de recuperar el sentit social, col·lectiu i d’aportació. I alliberar-se de la rèmora que el concep només, exclusivament com a eina per al progrés en  la materialitat, la satisfacció del somnis consumistes induïts. El treball és un mitjà, potser sí, però també té una funció de relligar la societat i els individus. Treball entès no només en el sentit de la remuneració obtinguda per una activitat. Sinó com a activitat que genera un valor en la societat, compensat de maneres diverses. La utopia possible de fer passes en el camí de desmercantilitzar i desmonetaritzar la societat, demana xarxes, voluntariat, cooperació. El treball esdevé agent educador pel seu sentit, per la seva transmissió de valors. La política i els governs tenen el deure de retrobar i afermar aquest sentit comunitari i la funció social del treball. És útil de recordar com el politòleg italià Gianfranco Pasquino, parlava de la política com “activitat d’assignació col·lectiva de valors”[viii]. Bé, vindria a ser això. Gestió sí. Planificació també. I establiment d’un marc regulatori en els diferents sectors.

Però la política és, hauria de ser, sobretot, difusió de valors i pedagogia, a banda de la seva dimensió en fornir bona governança. És l’essència de la seva autonomia respecte d’una economia que no és neutre. Que escampa valors que amaren un sistema polític que pot colonitzar i colonitza.

L’altre àmbit autònom és la família, les famílies, amb tota la seva diversitat. Cal recordar avui, com l’antropologia cultural, n’ha estudiat els seus canvis continuats, en el temps i l’espai, fins a la pluralitat d’avui.. En un combat de vegades amb trets agònics, per a la seva autonomia, i manteniment de la seva « eficàcia educadora » notable, fins i tot contracultural. La televisió, el mal ús d’internet i de l’oferta lúdica audiovisual, el món de la publicitat, la utopia vàcua del consum, són temptadors especialment per a joves i adolescents a la recerca d’ells mateixos. I les famílies sovint, no es veuen amb prou força per afrontar tots aquests estímuls externs.

4.Educació i home econòmic: mercantilització i deseducació.

Si els models socials prestigien el tenir, l’enriquiment fàcil i l’hedonisme egocèntric, no ens trobem davant d’un clima social propici per a l’educació. Com a element de penetració en un mateix, d’autoconeixement, fins i tot de compromís.

Si és l’eficiència la que governa l’economia, a banda de l’acumulació desbocada i sense límits de beneficis. Si l’objectiu prestigiat és la riquesa material obtenim fàcilment l’empobriment de la vida col·lectiva, del seu gruix. I sobretot aquesta cursa desesperada per tenir, tenir riqueses, tenir poder, enlloc de saber, per exemple, ens duu a una crisi de la noció de límit. El límit ens porta a la consciència de la nostra pròpia natura, si se’m permet, de la nostra existència.

El  mercat, l’economicisme, l’apoteosi del tenir, “l’apoteosi barroca del diner” com Raimon Obiols ha afirmat, l’entronització del benefici, i de l’acumulació com a leitmotiv fa que tota relació es presideixi per un intercanvi interessat.

El mercat ha aconseguit que moltes dimensions vitals, esdevinguin béns a produir, a intercanviar. Així, l’economia desbordaria la seva natura etimòlogica, d’‘oikos’  i ‘nomos’, llei o administració de la casa, i passaria a ésser una manera de veure, de viure, un estil. El consum n’és la seva expressió popularitzada.

L’economia de mercat tal vegada sigui un mecanisme eficient d’assignació de recursos, però és eficient socialment, educativament? No sempre, ho sabem també des de l’economia. Cal parlar d’eficiència, com a quocient de costos i beneficis en les diferents dimensions de la vida social. La mercantilització de la societat, no ha de significar que els paràmetres que avaluen l’èxit d’una economia, avaluïn la resta d’àmbits de la vida col·lectiva. Eficiència energètica, ambiental,  tecnològica…

La informació esdevindria una mercaderia. És compra i es ven. Es tracta de la dictadura de les audiències, on desapareix la dimensió de servei públic, l’ètica periodística, el  sentit cívic. La lògica mercantil dessocialitza. Invoca directament als intercanvis entre individus, no socis. La informació com a mercaderia aboca sovint a un allunyament d’un enfocament de base moral (veracitat o falsedat, lleialtat als fets).[ix]

L’educació és conducció, pressuposa per tant uns objectius; un on anar, definits probablement com un bé social. L’educació mena cap a valors: democràcia, igualtat, humanitat, solidaritat, responsabilitat, autonomia, llibertat,  progrés social.

És evident però que l’economia social o la responsabilitat social de les empreses, intenta retornar una natura humana a les relacions econòmiques.

Precisament l’educació, en les escoles empresarials i de negocis, hauria de tenir uns elements ètics que apel·lessin al benestar social, a la responsabilitat social si més no.

Els mitjans de comunicació  i diversos articulistes d’opinió han recollit la darrera conferència de George Steiner a la ciutat de Barcelona, al saló del Tinell, convidat pel Museu d’Història de la ciutat,[x] aquesta mateixa tardor. Entre les moltes idees aportades, ha assenyalat la falta d’ideals dels joves europeus,  seduïts més per l’enriquiment material, que per la investigació, la  política, la cultura…Naturalment, no és pot generalitzar. Però la vella Europa, malgrat les diferències i els problemes que existeixen, pot veure’s perjudicada per la seva riquesa i per l’èxit de la construcció europea. La Unió de les nacions  d’Europa ha desterrat vells fantasmes de conflictes entre nacions: per fortuna, com a mèrit de tothom. L’horitzó franc de possibilitats i prosperitat, tal vegada, tindria un efecte desmobilitzador i de replegament en  els itineraris personals, a la recerca d’èxit material. Per què no una Europa bolcada al món, amb la seva joventut, amb l’ideal  kennedyà dels cossos de Pau? Europa i la seva gent jove, poden ser molt útils com a força voluntària arreu del món (un insigne articulista, el professor de Georgetown, Norman Birnbaum, ho recordava a El País)[xi]. Calen utopies possibles i més consciència de pàtria humana.

4.1. Economia: L’home-màquina.

Caldria fer avinents alguns efectes culturals-sociològics que produeix el nou capitalisme, acadèmics com Richard Sennett[xii], ho han abordat abastament. S’esmenten breument alguns aspectes en aquest apartat.

El treball no és un mitjà de realització, sovint, que faciliti el desplegament de capacitats. Sinó insereix l’individu dins un entramat, que per la pressió dels resultats, oblida la seva dimensió com a persona. Resultats, immediatesa, competitivitat, i la irrupció de les noves tecnologies, contribueixen a algunes formes que posen de manifest la pèrdua de llibertat, en cert sentit, d’un mateix.

J.J López Burniol ha parlat del nou feudalisme que suposa per moltes famílies la compra d’un habitatge. El  nou delme, és pagar més d’un terç els ingressos a les entitats d’estalvis.[xiii]

Estem parlant de tornar a recuperar el sentit humà de l’economia. On els beneficis siguin en primer lloc la qualitat de vida de les persones. L’economia social s’hi vol atansar.

Fa uns mesos els mitjans de comunicació es feien ressò dels treballadors suïcides a cadenes de producció d’una indústria automobilística a França. Sense conèixer-ne els detalls no cal ser psicòleg del treball, per imaginar una pressió de resultats, pocs descansos, precarietat laboral, amenaça de deslocalització com l’espasa de Damocles que penjava de molts d’aquests treballadors.

Jacques Attali ha escrit una nova biografia del Marx. Pretenen enterrar a Marx, però no creieu que com a mínim el necessari diagnòstic de la mundialització, que no és quelcom natural com recordava Joan Subirats a mitjans escrits, n’assenyala la vigència? o en la diferència del valor d’ús i el valor de canvi de moltes coses? El mercat, que és necessari i més positiu si és regulat, s’oblida del valor intrínsec de les coses.

Doncs, bé, no és aquest ritme intens del treball, la dificultat de la conciliació de la vida laboral i personal, les poques hores d’atenció que es poden prestar als fills, l’origen també de moltes dificultats i tensions en el si de les famílies?

No estic parlant només d’utopia, però com a mínim d’intentar apaivagar els efectes d’aquesta distopia per a moltes persones. Sense parlar de les condicions infrahumanes de molts treballadors immigrants aquí, i d’infants, dones al tercer món, i, a vegades, en el quart.

Quin sentit té l’acumulació sense límit? Des de qualsevol punt de vista, incrementar les diferències socials i de riquesa. Produir tensions. Des de l’any 1945 a Europa es té clar, i abans, des del New Deal, també als EUA. Les reaganomics, el thatcherisme i els neoconservadors ho han intentat destruir, i a fe que parcialment ho han aconseguit.

Però no es tracta només de socialisme, com a afirmació d’allò social, específicament social que hi ha en la vida en comú, es tracta sobretot de posar les persones en primer lloc. Aquí hi ha espai de confluència i d’aliança amb aquells sectors socials que en sí, no malden per l’acumulació. Amb l’àmbit de l’educació, la cultura, els corrents humanistes, de pensament i religiosos que tenen una visió del món centrada en la persona, el seu interior, els seus interrogants, equilibri i pau en el seu sí.

4.2. El valor social del treball. El ‘treball en sí’ o el treball ‘per a’.

La societat mediàtica és una societat paral·lela. En algunes àrees del treball, sobretot en aquelles que tenen impacte social, l’objectiu del treball no és ben bé guarir, en la salut; millorar, de totes totes, l’ensenyament com una finalitat, en la política, o produir bons béns i serveis. Tampoc per als individus el treball és un mitjà de realització.

És evident que amb el treball guanyem la possibilitat monetària de viure. Però la pèrdua del sentit humà i social del treball, el valor que té per al conjunt; els ritmes i càrregues sense límit del modern homo faber, i la perspectiva que el resultat del nostre treball és usat dins de la societat que competeix; l’empresa A competeix contra l’empresa B; o el partit polític C competeix contra el partit polític D. Així el resultat ens desarrela, ens fragmenta i ens fa perdre el valor de realització i de desenvolupament de les nostres capacitats que el treball té. R. Sennett ja ha  advertit que  la nova cultura del capitalisme, necessita recuperar el valor del treball artesà, ben fet, el valor de la utilitat, i el sentit d’un relat a les nostres vides.

El producte de la feina no és només una eina per competir, i per veure’s reflectida en l’espai mediàtic. Parlo ara del treball polític. Amb espais reals, de Política, a l’escala, al barri, la societat virtual que apareix a la televisió, als diaris i a les ràdios, tindria menys valor de realitat. La feina, entesa com la nostra tasca de cada dia, tindria més sentit en sí mateixa.

5. Política: la política com a bé de consum versus la humanització de la política. El risc d’una política sota l’atmosfera del mercat.

Alguns científics socials com Joseph Schumpeter ja van treballar en la construcció d’una analogia entre el mercat econòmic i el “mercat polític”. En aquesta visió els diferents partits polítics competien entre ells per atreure el vot i hi havia un enfocament d’oferta i demanda.

L’evolució “professionalitzada”, i per tant freda, on les enquestes i la mercadotècnia, i les màquines, amb sobreexcés de “professionalització” dels partits i organitzacions socials, amb el perill d’allunyament social consegüent, dominen l’escenari polític i podem córrer el risc de perdre o allunyar-nos de la política de sentit, que R. Obiols sovint reivindica. En  unes Jornades recents celebrades el mes de setembre de 2007 al monestir de Sant Jeroni de la Murtra a Badalona, un indret valuós que agermana silenci i història, al voltant de les ciutats mediterrànies com a pont entre Orient i  Occident, Obiols ens advertia del clima fred,  ensopit de les ciutats riques del nord de  la mediterrània en contrast amb la vitalitat i ebullició de les urbs meridionals.

La desmobilització social, el  retorn a la cova de cada casa, l’hegemonia de “la república independent de cada casa” com adverteix l’eslògan publicitari d’una important empresa de disseny i mobles estandarditzats, poden fer que la societat viva, la societat forta de Palme perdi gruix.

En aquest escenari, el carrer ja no és l’escenari polític, sinó  que la política s’esdevé bàsicament a les cadenes de televisió, a les ones hertzianes, i a internet.

Habermas també ha advertit de la moderna colonització de la societat, i de l’imperi de la racionalitat tècnico-estatal. I H. Arendt ens parla de com la producció massiva i l’economia va ocupant un important espai dins la societat, i per tant de la necessitat de polititzar la societat, “polititzar allò social”.[xiv]

Toca als moviments i forces socials, i de socialisme, a les forces que es mouen dins la laïcitat, i la laïcitat positiva,[xv] vull dir també les confessions religioses amb lògica humanista,  exercir aquest paper d’oposició a l’anestèsia que debilita la política dins la societat, i estaborneix el sentit crític. Una societat desmobilitzada és més permeable als gurús de la comunicació, als spin doctors, sense un gruix d’ ideals i orientats només als resultats.  Des dels barris i les ciutats, des de la política local es fa necessari recuperar-ho.

Però no vull caure en la ingenuïtat. La intensitat de les jornades laborals, les dificultats en l’accés a l’habitatge, submergeixen els individus dins el clima competitiu que debilita els llaços socials. La mundialització, que no és un fet natural, la competència com a aire que compartim en l’atmosfera social, les dificultats per sortir endavant, dificulten la presa de consciència del que compartim, del que tenim en comú. I sense això no hi ha sentit de comunitat.

Cal un gran esforç d’imaginació, de creativitat i de gosadia per part de les forces de l’esquerra, de les forces transformadores, per anar bastint iniciatives que sumades i teixides amb habilitat, puguin fer avançar cap un canvi de situació.

Però la resposta serà  política i ètica, doblement col·lectiva i personal, per tant fortament educadora. Ens calen persones ben formades, amb valors socials i de ciutadania. Per fer bo allò que deia Gandhi “ tu ets el canvi que vols en el món”. En un món comandat pel consum, l’acció  de transformació requereix persones conscients i autocrítiques. Més educació en la llibertat i en la responsabilitat.

I que cadascú sigui conscient allà on és, o en allò que fa. El periodista en el què escriu, els empresaris en la responsabilitat que tenen vers la societat i el medi ambient, els consumidors en la força que tenen, els mestres perquè tenen entre les mans el material més valuós i sensible. I els polítics que  més enllà d’unes eleccions, se’ls confia temporalment un lideratge que ha de ser moral, i compromès amb les persones, el món d’avui i el de demà.

6. L’impacte en les persones: crisi de la noció de col·lectiu, reforçament de l’individualisme. Vers noves passes de l’acció col·lectiva organitzada.

El benestar certament replega a cada persona sobre la pròpia vida. I es pot caure en la pendent que condueix a l’erm d’anar oblidant els altres. L’Estat de Benestar és un mecanisme organitzat de solidaritat, però cal també una societat viva, desperta, que experimenti la solidaritat de manera vital. Habermas o Hanna Arendt, ens parlen respectivament que la lògica racional-tècnica ha anat colonitzant la vida social, i de la reivindicació de l’autonomia i la força social, la necessitat de repolititzar la societat, perquè no acabi essent un espai estrictament  econòmic, està dit.

Els nous moviments socials són espais de societat vius. Però distribuïts per temes, sense la visió conjunta. Els partits polítics tenen la funció agregadora, cal reivindicar el paper d’aquests i de la visió holística, però fallen els mecanismes de relació entre la societat i els partits polítics. Els partits poden representar cosmovisions, poden simbolitzar itineraris de present i de futur, accents. Però no són la societat, no la poden substituir, perquè llavors la democràcia va perdent frescor, oxigen, realitat i veritat.

Com fer possible societats vives i dinàmiques i partits polítics que abandonin temptacions d’autorefèrencia ?. Segurament un diàleg permanent, una interlocució estable i duradora, entre els partits i els sectors socials i professionals, i de representació de moviments socials és necessari. El vell Labour estava format per les trade unions. Avui, els partits polítics haurien de ser cases amb les portes obertes, amb contingut, però sobretot continents, no només caixes de ressonàncies,  sinó llocs de debat, on les qüestions socials rellevants i actuals si debatessin, no només amb els militants, sinó amb  els protagonistes directes dels debats ; llocs on quedessin reflectides les cruïlles que tota societat travessa o es planteja a diari. Ja es fan alguns passos en aquest sentit, i cal avançar-hi.

Diàleg, anàlisi, escoltar, convocar, aplegar són necessitats reals. La democràcia de partits, ja en l’assemblea revolucionària francesa, representava sectors socials, estaments, classes socials. Avui perviuen diferències entre assalariats, i empresaris, però l’estructura social és més complexa, amb autònoms, emprenedors, amb més pes de la ciutadania conscient no organitzada. Tot sostenint la bandera de la igualtat i la justícia, de la dignitat de tots els éssers humans. Ens cal innovar en la política, en la manera de fer-la.

7.  Les persones amb problemes? O la societat amb problemes?

Deia en la introducció, que el temps d’avui, ha ofert als homes els màxims avantatges per al conreu de les seves capacitats. Però que el progrés material i científic a Occident ha fet oblidar la dimensió moral. L’economia, la política, la vida social es ressenteix sinó hi ha una idea del bé, que pugui ser compartida, mínimament. L’explosió individualista i liberal, ha significat l’avantatge de fer possible tots els punts de vista i tots els estils de vida. Això és una conquesta irrenunciable, un gran avenç. Ara bé, el neoliberalisme, ha consagrat el mercat, l’eficiència i el benestar com a bé, com idea de bé. En una llibertat, que és capacitat d’elegir, no de desplegar tot el talent o les capacitats (Amartya Senn).

No tot s’hi val, ni el relativisme assegura una viabilitat social, ni la de les persones. Segurament el relativisme és funcional al sistema econòmic, que és neutre en les  seves idees, i que només malda per l’acumulació desaforada.

Però des del socialisme, fins a les ètiques humanistes, fins a les visions religioses, des del pensament il·lustrat, des de la síntesi entre Jerusalem i Atenes, com G.Steiner ha definit Europa, sabem que hi ha uns drets humans, que són la pedra de toc. Uns drets humans que no són incompatibles, ni desafien la visió religiosa, i unes religions que s’hi dificulten els drets humans, potser no fan una feina autèntica de “re-lligar” els homes entre si i amb la natura. Ho esbossava el diplomàtic Manuel Montobbio en la relatoria d’unes Jornades organitzades per Casa Àsia.

És possible que la societat occidental pateixi una ceguesa provocada per l’opulència, on no mirem els altres, sinó a nosaltres mateixos. La pròpia idea de sostenibilitat significa mirar pels nostres fills, implica empatia. Ens cal una  empatia social. Vol dir que les persones ens posem en la pell dels altres, i que les societats es posin en la pell d’altres societats. El bon govern ha de ser afavoridor d’aquesta empatia social, col·lectiva. Ha de propiciar i estimular la solidaritat. Perquè forma part de l’evolució personal i social. El psiquiatre Rojas Marcos ha afirmat que la bondat i la solidaritat són en l’evolució genètica un estadi avançat de les persones i la humanitat, per això també el voluntariat ens permet ser feliços.

Si Gandhi va frenar després de la independència índia, els enfrontaments entre musulmans i hindús, va ser perquè va veure el substrat humà comú, la natura comuna. Ell ja ens va donar l’antídot contra el xoc de civilitzacions. Avantposant la Pau i l’amor, als interessos econòmics. No és tracta d’ingenuïtat : de veritat creu l’establishment americà que se’n sortirà a l’Iraq ? Segurament a la llarga s’adonaran de l’error. Almenys col·lectivament a EUA, hauran de fer marxa enrera, ho  faran.

La pau és a dins de cada persona, i de cada nació. És l’elecció, de cada persona, de cada nació, de cada governant donar-la  o negar-la. La Pau, és una elecció, una opció, una  possibilitat. Depèn de cadascú.

La  interacció persona-societat és complexa. Rousseau parlava de la bondat de cada persona i del factor de corrupció que portava la vida social. Corrupció d’aquesta bondat, cal afegir.

Sense oblidar, ni renunciar, als avenços i les conquestes de la societat occidental d’avui, sinó hi ha referents morals, en el terreny dels valors, en les persones, i en l’educació, que parteixi de la  llibertat, dels drets humans, de l’educació per la ciutadania, i amb llibertat de la visió religiosa o convicció laica que cadascú triï, de veritat pensem, pensa algú que ens sortirem?

Són els valors, el que donarà solidesa a les persones, i per tant a la societat. L’anorèxia, la bulímia, el consum i abús de les drogues que patim, les conductes addictives que pateixen moltes persones, sobretot joves, tenen un origen social. La societat té problemes, àrees emmalaltides, i per això les persones tenen problemes, i algunes emmalalteixen.

Ens calen institucions socials fortes, una regulació de qualitat i ètica de la televisió com a servei públic que és, un aspecte rellevant, entre altres elements que es podria esmentar.

He tractar de compartir algunes reflexions. De ben segur que es tracta d’una tasca ingent, obligada, que ens interpel·la a cadascú i cadascuna des del nostre lloc. De totes maneres, com va afirmar aquell president somniador i audaç, “el camí més llarg del món comença amb una primera passa”. Una primera passa que neix dins de cadascú i cadascuna de nosaltres, organitzats o des del lloc on treballem, on vivim,  la font on neix tota utopia.