A Catalunya, no sé exactament com serà el PSC, però, al País  Valencià, el PSPV-PSOE presenta una doble cara. Per una banda, es mostra (tímidament i de manera massa teòrica) com a defensor dels valors valencians, arribant a revestir-se, en alguns casos, amb una  fina capa catalanista (o, com a mínim, no anticatalanista). Però, a  l'hora de dur-ho a la pràctica, veus que no fa res de res, o que quasi  tot queda en pura façana, en un munt de promeses incomplides que  sempre es postposen per a un hipotètic futur. I aquest futur mai no arriba.

Amb eixa mitja cara valencianista, sumada a l'argumentació de ser un partit majoritari i al bipartidisme que s'imposa a tot arreu, el PSPV-PSOE engalifa a molts electors i s'apropia de vots que, de natural, anarien a parar, per exemple, al BLOC Nacionalista Valencià o a Esquerra Republicana del País Valencià. Estos sí que fan una defensa real i decidida de la llengua i del llegat del nostre poble, però a causa del bipartidisme (o PP / o PSOE), perden força i pes públic al País Valencià.  

 

Dóna ràbia veure com el PSPV-PSOE, que gaudeix d'un major suport popular, una vegada passades les eleccions i assolida una certa quota de poder (ja siga al govern o a l'oposició), sempre arracona automàticament esta defensa recuperació cultural i la guarda en un calaix fins les següents eleccions. Quasi tot allò amb què s'havia compromés es converteix en fum i s'esvaeix en un tres i no res. Aquest desencant generalitzat en les esquerres i en el nacionalime valencià, ens està fent molt de mal, des de fa dècades. Però el PSPV-PSOE no es dóna compte o, millor dit, no vol adonar-se'n, perquè no li interessa a nivell estatal. Una societat valenciana massa reivindicativa podria posar en perill la sagrada unitat d'Espanya (com ja vaig explicar en l'escrit 'El PSOE valencià, el Màrtir').

El PSPV-PSOE a diari anteposa els interessos espanyols als valencians. Sempre ha fet el que li manen des de Madriz (con Z de Zapatero, dirien ara). Quan no és així, des del centre de la Meseta ja s'ocupen d'eliminar als que resulten incòmodes en la perifèria. Vegeu, si no, com apartaren a un costat a Pasqual Maragall, o com s'han carregat en tan sols tres dies, esta mateixa setmana, a Joan Ignasi Pla (el líder [per dir alguna cosa] dels socialistes valencians). O com el PSOE, des de Madrid, ha impedit aquest estiu que els socialistes navarresos entrassen, junt amb Nafarroa Bai, al govern de Navarra (menystenint, fins i tot, la voluntat de membres del seu propi partit). Tot, únicament per interessos estatals i electorals, de cara als Comicis Generals de l'any que ve. ¿Com deu sentir-se ara molta gent a Navarra? Estafada, evidentment. I amb raó.

Doncs, així, una rere l'altra. Recordeu les paraules de Zapatero: 'Aprovaré l'Estatut que isca del Parlament de Catalunya'. ¿Van aprovar finalment aquest? No, sinó una versió retallada i desvirtuada, que encara està pendent de judici al Tribunal Constitucional.

Si és que és una mentida i un engany continu. I, nosaltres, ¿a tota hora hem de somriure i posar bona cara? Cada volta som més els que estem farts d'esta mascarada, i cridem tant alt com podem. És una situació frustant, asfixiant, que inexorablement ens aboca, un a un, a desistir finalment i a abandonar la lluita per sempre.
 
Una vegada t'has donat per vençut, ja ets irrecuperable. Ho he comprovat en amics meus i en més gent que conec. I tinc por que a mi em passe el mateix.

De totes formes, gràcies pels vostres ànims.

             Joanjo Aguar Matoses



Article Carta a un amic valencià