Nou Cicle
 
 
Pàgina d'inici
 

ENTREVISTA A JOAN BAEZ

 

JORDI BIANCIOTTO

 

Veu poderosa que en els anys 60 va participar de la barricada en favor dels drets civils, còmplice inestable de Bob Dylan i supervivent del Festival de Woodstock, Joan Baez (Nova York, 1941) manté les seves posicions com a consciència crítica en els últims compassos de l'era de Bush. Mentre arriba el seu nou disc, produït per Steve Earle, va per Europa amb el seu repertori llegendari, que va sonar fa unes nits en el marc del Festival de Cap Roig.

--Va tenir oportunitat de rescatar la seva adaptació d'El rossinyol.
--¡La vaig descobrir fa 40 anys! Em van captivar la seva melodia i la seva melancolia. Conec el disc de Joan Manuel Serrat amb la seva versió, encara que vaig saber de la peça abans de saber que era catalana. Les cançons en castellà em costen una mica menys, tot i que és una llengua que no parlo. El meu pare era d'origen mexicà i la meva mare, escocesa, i a casa només es parlava anglès. Per desgràcia, vaig estudiar poc el castellà; sols uns mesos.

--Als seus recitals segueixen abundant les al.lusions polítiques. ¿Les viu amb més calma que en els 60?
--El sentiment és el mateix, però la meva vida ha canviat. Dedico més temps a la família, perquè al seu dia em vaig perdre una mica la infància del meu fill. Tinc una néta i una mare de 94 anys que haig d'atendre.

--El seu amic George Bush li dóna molt de joc. ¿És inspiradora la seva agenda política?
--Miri, no he tingut mai un agent publicitari millor que ell. Gràcies a l'atmosfera social que ha creat, hi ha molta gent necessitada d'escoltar missatges com el meu.

--Llavors lamentarà que l'any que ve desallotgi la Casa Blanca...
--¡I tant! Bé, parlant seriosament, ¡tant de bo ell fos l'únic problema que tenim! Bush és responsable de grans desastres, però farà falta molt de temps perquè tant republicans com demòcrates portin la normalitat als Estats Units. Tot depèn de la gent, i la gent està adormida; és terrible. Reagan va instaurar la cobdícia com a valor social, i segueix vigent. No podem culpar la gent jove de res, donat el llegat que els estem deixant. Algú els hauria de servir d'exemple.

--¿Com qui?
--No m'he involucrat mai en les polítiques dels partits perquè crec més en la base de la piràmide social, en la gent. Martin Luther King va ser capaç de tocar aquesta base perquè, després, la gent de la cúspide es mogués. Pot semblar una missió impossible, però jo prefereixo intentar aquesta possibilitat que recolzar algú capaç de vendre la seva ànima. Encara que aquest algú sembli encantador...

--¿En qui pensa?
--En Carter, per exemple, que sobre el paper era un home meravellós, però un minut després de ser investit president, es va adonar de les dificultats.

--¿Qui treballa ara en aquesta base de la piràmide?
--Molts col.lectius; gent jove i moviments alternatius. La feina que hem fet la generació anterior ha donat alguns fruits, tot i els mitjans de comunicació de Bush. Quan penses que abans de la guerra de l'Iraq hi havia 13 milions de persones manifestant-se en un sol dia i que no hi va haver cap reacció de l'Administració... És una situació que té a veure amb el fonamentalisme religiós; no els importa la guerra perquè, encara que saltin enlaire, ¡aniran al cel!

--¿Com equilibra passió i escepticisme?
--Sóc pessimista amb l'estat del món i optimista respecte a l'individu i a la seva capacitat de canviar la mentalitat. El meu coratge ve d'aquí; crec que la valentia és tan contagiosa com la mateixa violència.

--¿L'Iraq li ha fet reviure Vietnam?
--Sí. Segons em va explicar un exmarine veterà de diverses guerres, en les sessions de teràpia dels soldats es donen els mateixos símptomes.

--Segueix cantant Dylan. With God in our side Amb Déu de la nostra part és sobre la guerra freda, però ara podria canviar "russos" per "musulmans".
--Sí, la història es repeteix, i la cançó manté una frescor especial.

--¿Que li ofereixen les cançons de Dylan tants anys després?
--Segurament són les millors del meu repertori. Hi ha tantes cançons seves excepcionals que he disfrutat, que no puc ni comptar-les.

--¿Què li semblen les versions de Pete Seeger que ha gravat Bruce Springsteen?
--El que fa és fantàstic. Les seves adaptacions són boniques. Em va invitar a un dels seus concerts, a San Francisco, i va ser molt emocionant. Els missatges de Seeger actualment són molt oportuns, i Springsteen aconsegueix colar-los a contracorrent, com un antídot a la CNN.

--Escolti, l'esquena recta, l'aplom místic... ¿Vostè practica ioga?
--¡Doncs sí! Bé, faig moltes coses: ioga, meditació i autohipnosi. Me'n van parlar fa 35 anys i, en una sola sessió, vaig aprendre els pocs trucs necessaris per situar-me en un altre nivell de consciència.


EL PERIÓDICO - 30.07.2007

 
 
Pàgina d'inici
Arxiu |  Escriu-nos |  Qui som