GLOBALITZACIÓ: EL DEBAT URGENT

PAU AGULLÓ

Barcelona ja no acollirà del proper 22 al 27 de juny la IIIa Conferència del Desenvolupament del Banc Mundial, tal i com estava previst. Els precedents de Seattle, Praga i Quebec, sumats a la forta presència dels anomenats grups antiglobalització a Barcelona han forçat la suspensió de la cimera per evitar mals majors. L’amenaça d’aldarulls (aquest cop sense arribar a materialitzar-se) ha alterat de nou el desenvolupament normal de la trobada del Banc Mundial. És, per tant, ja un fet que els grups antiglobalització estan condicionant (i impedint) el debat del desenvolupament econòmic del tercer món. Donada la seva falta de legitimitat (ningú no els ha escollit, ni directament ni indirecta), és pertinent de preguntar-se qui són i quins objectius persegueixen.

Són, sembla, grups molt heterogenis preocupats per temes tan diversos com la degradació del medi ambient o l’explotació de la mà d’obra, tenint simplement com a denominador comú l’oposició a l’extensió del sistema capitalista per tot el món. I no dubten a assenyalar com a culpables de tot plegat les multinacionals, a qui serveixen fidelment, segons ells, organitzacions internacionals com el Banc Mundial, l’FMI o l’OMC.

Més preocupant encara: sembla, a més, que aquests grups desperten certes simpaties des d’alguns sectors progressistes (sense compartir els mitjans, semblen donar com a bons els fins). Dic preocupant perquè en la mesura que l’esquerra adopti el missatge d’aquests grups, o que calli davant de les seves propostes, es podria posar en perill la millor garantia de prosperitat del tercer món.

Crec, per tant, que és vital que l’esquerra es defineixi, que expliqui com veu el fenomen de la globalització i faci pedagogia entre la població. Aquest debat ha de tenir lloc sense més retard per així poder, u, concentrar els esforços en accions que realment ajudin a reduir la pobresa al món i, dos, evitar demagògia fàcil per part de partits polítics o altres grups de pressió. El missatge antiglobalitzador podria calar i confondre la població i, en el pitjor dels casos, influir negativament en les polítiques futures sobre immigració o ajudes al desenvolupament. Com miraré de mostrar, el perill és greu.

¿Què és la globalització?

Per globalització, entenc el procés de transferència de coneixement i capital de països rics a països pobres i el resultant creixement del país pobre arran de les exportacions de productes intensius en mà d’obra.

Aquesta transferència no és resultat d’altruisme, sinó d’una força molt més comuna i també poderosa: l’afany de lucre. Capitalistes adinerats que inverteixen els seus estalvis al tercer món per treure’n uns beneficis sucosos i, quasi sense adonar-se’n, milloren la vida (material) de milers de treballadors que passen de la misèria més abjecta a una situació significativament millor que la precedent, encara que sigui inacceptable als ulls occidentals. La prova n'és en el pudding: abandonen la seva ocupació precedent i accepten la feina voluntàriament. El capitalisme certament despulla les misèries del món, però ofereix solucions on totes dues parts hi surten guanyant.

I és que la globalització no és un joc de suma zero. És una reorganització de recursos fent un còctel de mà d’obra i capital en el qual capitalistes i treballadors es reparteixen un pastís que creen ells mateixos, i inexistent fins aleshores. En el concepte de globalització, doncs, no hi hacap apropiació indeguda ni cap expoli.

Inevitablement, la divisió del pastís estarà decantada inicialment cap als capitalistes i els seus marges comercials ens semblaran obscens. Mentre hi hagi abundància de mà d’obra sense ocupació productiva vivint en la pobresa més absoluta, això serà així. A més, cal rescabalar-se dels inconvenients que suposa crear una empresa al tercer món: un baix nivell educatiu, manca d’experiència laboral rellevant, insuficiència d’infrastructures, costos de transport fins als mercats i un llarg etcètera.

Inevitablement també, aquesta situació canvia gradualment un cop la bola de neu es posa a rodolar. A mesura que els treballadors guanyen experiència i que més empreses (totes atretes pels alts guanys esperats) instal·len les seves operacions al país, ja no n’hi ha prou amb pagar salaris molt baixos i cal pagar salaris baixos, que més endavant seran acceptables i algun dia alts i molt alts. A més, tota la riquesa generada  repercuteix en la millora de l’economia: millor sanitat i educació, més infrastructures, etc.

No cal anar gaire lluny per trobar exemples d’aquest procés: Espanya o Corea del Sud van rebre la visita de capitalistes assedegats de diners i, lluny de xuclar la sang dels treballadors indefinidament, van contribuir a la ràpida transformació de l’economia. No hi ha cap motiu per creure que això no podria succeir a les Filipines o el Camerun.

Per què els grups anti-globalització s’hi oposen i per què desperten simpaties des de part de l’esquerra?

Crec que es tracta sobretot d’un problema moral mal entès. No dormim tranquils de pensar que algú està fabricant productes per al nostre consum a sous baixos (baixos als nostres ulls). El neguit és tal que posar-hi remei es converteix en una urgència quasi física.

I, ai las, aquí es on sorgeix el problema. Defugint de mirar a llarg termini i d’entendre el complex procés de desenvolupament, es vol optar per la solució reguladora d’exigir salaris i condicions de treball “justos” per als treballadors del tercer món. Les intencions són bones, no ho nego, però el risc de passar-se de “generós” és el de crear una política de bons llocs de treball en teoria i cap a la pràctica.

Per altra banda hi ha la qüestió del pensament únic o, més aviat, la manera de fer única. S’acusa Occident de voler imposar el model capitalista a la resta del món sense el seu permís i així fer-los perdre de manera irremeiable les seves arrels. Si tots els països adopten el nostre model econòmic, argumenten, es perdrà la diversitat del món d’avui.

L’argument em sembla d'un romanticisme rematadament absurd. Sembla que hi ha quelcom de romàntic en un pagès llaurant amb una arada que un pagès amb tractor ja no té, per no parlar d’un cosidor de bambes (o sandàlies polinèsiques) Nike. Prefereixen mantenir aquesta diversitat, la diversitat vergonyosa de tenir nivells de desenvolupament tan diversos al món. Obliden, però, que el món és dels i per als seus habitants i no un parc temàtic on veure els diferents estadis de desenvolupament per satisfer la curiositat del turista, un luxe només a l’abast dels occidentals rics.

En resum, sembla que preferim la imatge d’un pagès pobre com una rata però lliure del jou del capital occidental a la d’un treballador manual “explotat”. La tria es pot fer des dels carrers i despatxos del primer món o bé delegar la tria a l’interessat. Em temo que la resposta del treballador decebria molts manifestants.

Efectivament, mirant la història recent, Espanya ha perdut part dels seus trets característics, que la van fer different en el seu dia, per “culpa” d’obrir-se el model occidental … gràcies a Déu!. El país aïllat i tradicional de períodes pretèrits segurament devia interessar viatgers i antropòlegs, però dubto que gaire gent avui volgués fer marxa enrere en el temps i tancar la porta al remolí de la globalització.

Per tant, cal que tota aquesta gent es pregunti primerament si creuen que aquests països s’han de desenvolupar o si ja ens està bé com estan ara. Si la resposta és la primera, cal preguntar-se com s’han de desenvolupar. L’únic model conegut que ha funcionat són les diferents versions de capitalisme (amb més o menys Estat del Benestar). Tots els altres models han fracassat estrepitosament. Curiosament, els antiglobalitzadors no han proposat un model alternatiu sòlid. Són senzillament anticapitalistes.

És urgent debatre el model de desenvolupament per als països pobres i, si cal, resoldre els dubtes intel·lectuals que encara pesin sobre el capitalisme. Només així podrem passar a l’acció i concentrar les energies en punts que possibilitaran un canvi substancial a la vida de milions de persones. Em permeto d'enumerar-ne les més importants:

1.   Suport als processos de condonació del deute extern. És cert que es van prestar molts diners a dictadors sense escrúpols i que el deute adquirit ofega avui el desenvolupament de molts països. També és cert que és un procés que els països rics econòmicament es poden permetre. El Banc Mundial (entre altres organitzacions) exigeix dedicar els diners perdonats a educació, sanitat i altres fins beneficiosos per al desenvolupament. De la mateixa manera que cal exigir més generositat a Occident, cal sobretot seguir amb lupa el destí del deute perdonat als països pobres. Serà el millor argument per pressionar més Occident i la millor garantia de continuïtat i ampliació del procés de condonació.

2.   Donar suport i també sotmetre a crítica les organitzacions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o l’Organització Mundial del Comerç. Actualment, algunes crítiques semblen més aviat torpedes per enfonsar les institucions en si mateixes. Això dificulta el seu funcionament correcte per les pressions generades als governs donants i en limita el finançament. L’esquerra hauria de passar a donar suport sense reserves a aquestes institucions i si convé ajudar a incrementar les quotes dels països membres. La critica ha d’existir, sens dubte, però orientada a millorar-ne el funcionament.

3.   Impulsar acords internacionals per rebaixar l’emissió de fums i la sobreexplotació dels recursos naturals. Contràriament al que a vegades es diu, la globalització es compatible amb el desenvolupament sostenible. És més: els acords sobre el medi ambient s’han de convertir en un mecanisme addicional de redistribució de riquesa mundial per motius econòmics no caritatius. Si el planeta pot tolerar una quantitat finita de fums, és lícit que subhastem els drets a fer-ho i que els beneficis d’aquest bé comú es distribueixin d’acord amb la població de cada país. En aquest sentit, el refús dels Estats Units en la cimera de Kyoto és senzillament escandalosa.

4.   Pressionar els EUA i la UE per tal que eliminin les barreres implícites i explícites a les importacions dels països en vies de desenvolupament. Els subsidis que rep l’agricultura europea suposen una barrera insalvable per a molts productors del tercer món que no poden entrar als nostres mercats a competir amb els pocs productes en que són competitius. Cal buscar solucions creatives per reestructurar el sector i redefinir la funció del pagès o bé tirar pel dret i eliminar els ajuts de la UE. En qualsevol cas, la situació actual és contradictòria i hipòcrita.

5.   Impulsar una conferència mundial per buscar solucions als problemes de les excolònies. És cert que hi ha problemes (ni tants com diuen alguns ni tan pocs com diuen d'altres) que deriven directament del procés de colonització i que impedeixen el desenvolupament econòmic de moltes excolònies. L’articulació dels múltiples pobles africans i asiàtics en Estats a imatge i semblança dels europeus ha fet inviables molts d’aquests països, que es dessagnen avui en guerres civils interminables. Així mateix, la distribució de la riquesa en molts casos deriva directament del període colonial o dictatorial post-colonial. Afrontar aquests problemes en un context d’una conferència internacional (d’un cop, i net) en facilitaria la viabilitat i evitaria la també perjudicial arbitrarietat d’un país en concret.

6.   Reforçar l’Estat del benestar en els països rics. La globalització ens beneficia a tots en conjunt, però també té perdedors (per exemple, els treballadors manuals als països rics). Cal reconèixer els beneficis generals protegint justament els perdedors i ajudant-los a preparar-se i trobar una altra ocupació.

En resum, el debat de la globalització no pot esperar. Cal que l’esquerra l’afronti sense por a les (noves) respostes que pugui trobar. Que no li faci por encarar-se a vells fantasmes encara que pel camí hagi de reconèixer un o més errors passats. El benestar de massa gent està en joc.