LA NOVETAT DE LA LLEI DE DEPENDÈNCIA

ELISEO AJA

La llei d'atenció a la dependència presenta moltes novetats positives i també alguns aspectes polèmics, que han provocat un dictamen recent del Consell Consultiu de la Generalitat contrari a gairebé tota la llei.

Per tenir alguna idea clara convé recordar el seu significat com a últim gran pilar de l'Estat social. Si a tot Europa --a Espanya amb retard-- els drets socials principals han passat pel reconeixement universal de l'educació, la sanitat i la seguretat social, ara és essencial l'atenció a la dependència, entesa com un servei públic que proporcioni suport als que no poden realitzar sols les activitats normals de la vida diària. La xifra de persones en situació de dependència s'ha incrementat molt per l'envelliment de la població, la multiplicació d'accidents laborals i vials, etcètera, i els mitjans tradicionals d'atenció --informals i familiars-- són clarament insuficients. La llei, que ja existeix en altres països europeus, constitueix, doncs, un progrés essencial per als drets ciutadans.

PER PRIMERA vegada les administracions públiques atendran de manera sistemàtica totes les persones que no poden valer-se soles, per l'edat, per malaltia, accident o minusvalidesa. Fins ara la situació --a part de l'ajuda familiar-- depenia dels serveis socials de les comunitats autònomes i dels ajuntaments, molt desiguals i insuficients. La llei requereix, per tant, molt personal i enormes recursos financers, tant de l'Estat com de les autonomies. La llei ha estat aprovada per una majoria parlamentària molt àmplia i també compta amb el suport de sindicats i patronal. Però hi han votat en contra tant el PNB com Convergència i Unió perquè consideren que l'Estat envaeix competències de les comunitats autònomes, i en això coincideix la majoria del Consell Consultiu de la Generalitat, que és molt crític amb la llei (encara que el dictamen va tenir tres vots en contra).

L'argument central del dictamen és que els serveis socials són competència exclusiva de les autonomies (cosa que és evidentment indiscutible), i, per tant, l'Estat no pot crear un dret a l'atenció en cas de depen- dència ni un servei públic que porti a terme les prestacions corresponents. Enfront de la formulació d'aquesta crítica, la llei es fonamenta en l'article 149.1.1 de la Constitució, que li permet "regular les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols" en drets i deures, i s'al.lega que el sistema creat per la llei compta amb una gran participació au- tonòmica.

El Consell Consultiu recorre a la jurisprudència del Tribunal Constitucional sobre aquest article de la Constitució per sostenir que només es pot aplicar a drets i deures fonamentals (argument discutible), que només es pot utilitzar de manera residual i excepcional i que només permet que l'Estat reguli posicions dels ciutadans, però no de les comunitats autònomes. Aquest argument tampoc és sòlid, però en realitat el problema de fons consisteix que el Constitucional ha dictat tantes sentències i tan diverses sobre l'article 149.1.1, que adoptar els seus conceptes com a brúixola condueix a seguir un camí erràtic. El dictamen del Consell també critica les formes de relació entre l'Estat i les autonomies.

¿Què es pot pensar, en termes jurídics, i raonables, davant d'aquest debat? Dues o tres idees sorgeixen d'una manera natural: es tracta d'un tema molt nou i la jurisprudència del Constitucional no hi ajuda molt, com tampoc el raonament prolix (123 pàgines) i dog- màtic del Consell Consultiu. Però val la pena que ens centrem en la novetat de la llei, que el Consell passa per alt. L'atenció a la dependència es distingeix radicalment de l'actual assistència social perquè és un dret subjectiu de tots els ciutadans i no un servei graciable i escàs. També es diferencia per l'abast i el cost econòmic del nou sistema.

La segona gran novetat consisteix en l'organització del sistema d'atenció, que descansa en una gran compenetració entre l'Estat i les comunitats autònomes, com no hi és en altres competències. L'organisme que dirigirà els serveis --que és la clau de volta en realitat del sistema-- és un Consell Territorial format pels consellers de les autonomies i pels ministres de l'Estat, i compta amb uns poders que resulten inèdits en el nostre sistema de conferències sectorials. També el finançament segueix una estratègia d'intensa col.laboració entre l'Estat i les comunitats autò- nomes. ¿És negativa aquesta compenetració?

PER CONCLOURE cal preguntar-se: ¿la llei incideix en l'"assistència social" de les comunitats autònomes tal com existia fins avui o bé es tracta d'una cosa molt diferent? Si la resposta és la segona, cal fer-se'n una altra: ¿l'article 149.1.1 és fonament suficient per a aquesta llei, o la seva destacada novetat exigeix altres camins? Si aquesta és l'orientació que s'imposés (davant la necessitat de la llei i l'improbable d'una reforma constitucional), sempre es podria recórrer a la clàusula residual de l'Estat (article 149.3 de la Constitució), que li atribueix competència exclusiva sobre les matèries noves. Encara que és d'ús poc freqüent, aquesta via fonamentaria una llei de l'Estat amb el contingut de l'actual, amb la idea de crear un règim competencial especial en el futur.

EL PERIÓDICO - 12.02.2007