Albert Branchadell desmenteix la idea d’un passat monolingüe i repassa la mala salut de ferro de la llengua catalana, de les ‘Homilies d’Organyà’ al nou Estatut.
A Albert Branchadell (Barcelona, 1964), professor de la UAB i president de l’Organització pel Multilingüisme, en breu l’Institut d’Estudis Catalans li publicarà una segona tesi doctoral, La moralitat de la política lingüística, i l’Esfera dels Llibres li distribuirà la setmana entrant un assaig que "no és de doctrina ni de política" i que no busca "la polèmica", tot i que en algun punt potser la trobarà.
L’aventura del català “és una història desacomplexada de la llengua catalana” que “refuta dos discursos recurrents: el d’un passat monolingüe del català i el de la seva condemna amort”.
Al llibre, l’idioma sempre apareix acompanyat i sempre “amb una mala salut de ferro, per dir-ho en termes espriuans”.
L’obra du per subtítol De les ‘Homilies d’Organyà’ al nou Estatut i ésunrecorregut de 186 pàgines farcit d’anècdotes, paradoxes, comparacions amb l’actualitat i hipòtesis contrafactuals. Seguint el fil cronològic, vegem-ne unamostra.
"Si laMarca Hispànica no hagués existit potser el català hauria tingut la mateixa fi que elmossàrab: engolit per l’àrab. I vés a saber, potser segles després el regne de Castella hauria (re)conquerit Catalunya i avui el castellà seria la nostra llengua pròpia...”.
El cànon 17 del Concili de Tours del 813 “ens diu que els eclesiàstics van ser dels primers a adonar-se que el llatí i la llengua que parlava la gent havien deixat de ser la mateixa cosa”, però “no aclareix si hi havia una sola llengua romana vulgar o més d’una”. “És més o menys com la Constitució Espanyola de 1978, que parla de les altres llengües espanyoles però no diu mai quines són ni on es parlen”.
Seguim endavant. “La qüestió del nom de la llengua esdevindrà motiu de controvèrsia a partir del segle XV i ja no ho deixarà de ser mai”. Ara una curiositat: “Un detall que ha passatmés aviat desapercebut és que el Llibre jutge, a part de ser un dels primers textos en català que conservem, també és un exemple pioner de llenguatge no sexista. Fixem-nos bé en el començament: «Volontat d’aquel o d’aquela»”. Una altra: “Si ens interessés qualsevol llengua, podria ser que descobríssim que el primer text literari de Catalunya va ser redactat... en hebreu!”. Ésmés sabut que “els primers poetes catalans no van escriure en català sinó en provençal”. Per Branchadell, “aquest transfuguisme originari no deixa de ser sorprenent, perquè totes les llengües romàniques de l’entorn, començant pel castellà i el seu famós Cantar delMío Cid, van encetar la seva història literària precisament per la poesia”.
Ambles noces de Ramon Berenguer IV i Peronella “havia nascut una confederació bilingüe (demoment), la famosa Corona d’Aragó, que havia de portar el català als quatre extrems de la Mediterrània”. Després de conquerir València, “es va fer indiscutiblement trilingüe, amb l’àrab com a tercera gran llengua de la seva gent. No tan diferent d’ara...”.
Àrab, hebreu i castellà
Apartir del s.XIII, ja oficial, el català va compartir protagonisme amb el llatí, “però també amb l’aragonès, l’àrab, l’hebreu i, per més sorprenent que sembli, el castellà –això últim molt abans del Compromís de Casp, de la unió amb Castella i, per descomptat, del nostre 11-S particular”. “I molt probablement els nostres reis també parlaven castellà...amb els seus col·legues castellans”. “Potser haurem de concloure que aquesta norma d’adreçarnos en castellà als que parlen castellà no és del segle XX, ni delXIX, sinó del XIV, o fins i tot d’abans...”.
Seguim amb el castellà: “El català va guanyar la partida al fràncic i a l’àrab, i en un parell o tres de segles es va convertir en una llengua demogràficament respectable, políticament prestigiosa i literàriament potent. Però a partir del segle XVI va entrar de sobte en una etapa que s’ha conegut tradicionalment amb el nom de decadència”.Inoel vaarraconar cap llengua germànica ni semítica sinó romànica i ben romànica: el castellà”. “Què hauria passat si l’annexió de Catalunya a França hagués tirat endavant? Això hauria salvat o condemnat el català? Si recordem com van anar les coses al nord de l’Albera des del Tractat dels Pirineus, més aviat sembla que l’annexió hauria condemnat el català.Vet aquí una gran veritat –potser una paradoxa: el català s’ha salvat perquè Catalunya va continuar unida a Espanya”.
“La política lingüística espanyola a partir delXVIII no buscava tant la substitució del català pel castellà com simplement la diglòssia”.
“El XIX podria haver estat el de la mort del català. Els nostres intel·lectuals estaven preparats per serne testimonis si no és que n’eren directament còmplices (...) només hauria calgut que els estaments populars deixessin de parlar-lo”. “El súmmum de la invasió de l’esfera privada potser va ser la prohibició de parlar en català per telèfon” l’any 1896.
“En realitat, la Renaixença, en un sentit literal, no va existir. Com deia Almirall, «la nostra llenguamays’ha mort»”. “Josep Benet va escriure que el franquisme buscava la «destrucció» del català. Siguem lleugerament revisionistes [...] el que segur que volia el franquisme era arraconar el català als usos más elementales y entrañables, que era el que Julián Marías li reservava com a llengua limitada en un llibre de 1965”. I final: “El nou Estatut passarà; el català, romandrà”. |
