MITJANS DE COMUNICACIÓ I EDUCACIÓ, MOTORS D´UN NOU PAPER DE LA DONA

ANTONIA AGUILERA

Abans de posar sobre el paper el producte de reflexions i el resum de moltes converses amb dones (companyes de feina, amigues, conegudes) i també el producte “de l’observació de dones que ens creuem al carrer i que no coneixem” hem de  felicitar-nos per l’aprovació de la Llei Orgànica, de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, com a resposta al llast de maltractaments i morts violentes que pateixen les dones al nostre país. També hem de congratular-nos per la progressiva representativitat de les dones en els àmbits polítics representatius. Llàstima que aquest darrer goig sigui tan escàs a la política espanyola i tan excepcional.

Incorporació de la dona al món laboral

Sovint es publiquen estudis i dades estadístiques que fan referència a la incorporació de la dona al món laboral. Malgrat que el nombre de dones ocupades és cada dia major,  el d’homes encara el supera.

Segons dades estadístiques, l’índex de la població ocupada a Catalunya durant el 3r. trimestre de 2004, per franges d’edat i sexe, és el següent:

                                         Homes              Dones             Total
    De 16 a 24 anys               171,3               132,1               303,4
    De 25 a 34 anys               471,0               392,6               863,6
    De 35 a 44 anys               456,2               334,9               791,2
    De 45 a 54 anys               372,0               249,3               621,3
    De 55 a 64 anys               211,4               110,6               321,9
    Total                              1681,9             1219,5             2901,4

Discriminació laboral de les dones

Al magazine de La Vanguardia de l’11 de gener del 2004, es va publicar un informe titulat “Mujeres al borde del colapso”. En aquest informe es posa de manifest, entre altres coses, que, malgrat el nivell de formació de les dones espanyoles i la paritat de llicenciats entre homes i dones, aquest no es reflecteix adequadament en la seva integració al món del treball i que el nivell d’integració en el mercat espanyol se situa deu punts per sota de la mitjana europea.

Els exemples de dones treballadores a l’esmentat article apunten a dones joves universitàries, moltes d’elles en càrrecs de llocs directius (hotel de luxe, consellera delegada d’una empresa d’informàtica, etc.).

També s’assenyala els tipus de discriminació existent entre sexes, per exemple la discriminació vertical que pateix la dona respecte de l’home, és a dir, baix nivell de representació femenina conforme s’ascendeix a l’escalafó, als llocs jeràrquics o directius. També respecte al temps invertit en les tasques domèstiques: quatre hores diàries en el cas de les dones enfront a 55 minuts dels homes.

En molts casos, el model de dones que ens mostra els mitjans de comunicació i que, en principi, per formació i professió laboral es troben quasi en paritat amb els homes, són dones universitàries o que treballen ja en un cert nivell executiu a l’escalafó professional i conseqüentment amb un nivell d’ingressos important (1). Aquests perfils no sempre responen a l’univers femení que treballa fora de l’àmbit familiar que, majoritàriament, té unes altres característiques.

Hi ha dones que pateixen una doble o triple discriminació: laboral, personal i familiar

Per aquest motiu, seria bo ressaltar que un gruix important de dones assalariades el formen aquelles que, no tenint estudis universitaris, saben que en la seva carrera professional és més difícil competir amb els homes, o si més no, que els és impossible. Les raons són  simples,  fins i  tot espontànies i irreflexives: les dones ho tenim tot més difícil que els homes.

La configuració del propi món femení, les pressions socials, laborals, familiars, el temps que podem dedicar a la formació, a la nostra carrera laboral, etc.  té molts més constrenyiments  en el cas d’una dona que en el d’un home.

Són moltes les dones que formen part  dels índexs del que podríem anomenar el “segon i tercer servei laboral”, i que quotidianament trobem al món del treball: són les auxiliars administratives, les telefonistes, ordenances, dependentes, perruqueres, cambreres, netejadores, etc. Dones que són assalariades, no empresàries i que, en principi, veuen difícil desenvolupar o ocupar alts rols laborals per manca de titulació, per manca de formació o bé per l’imperatiu dels propis sostres empresarials o de càrregues familiars. 

Les dones que tenen estudis superiors i són universitàries, també pateixen discriminació laboral (els diaris de fa pocs dies donaven la notícia dels salaris desiguals home-dona: les dones a l’empresa pública guanyen un 34% menys que els homes, i a l’empresa privada, un 50% menys), perquè l’ordre laboral i social s’ha configurat i continua configurant-se sobre models masculinitzats. Però en el gruix de les dones de què parlem, aquesta discriminació laboral es duplica o triplica, ja que a la laboral se n’hi han de sumar moltes d’altres: socials, manca de reconeixement a la seva pròpia esfera familiar, manca d’autoestima i pocs recursos per sortir de la rutina quotidiana.

Assolir la igualtat home-dona és una feina pràcticament començada

El paper social de l’home i la seva identificació “superior” és reconeguda, no hi ha cap dubte, tant en societats modernes (parlem d’economies de mercat i sistemes polítics democràtics i representatius), com en societats dels països en vies de desenvolupament (ací no calen gaires exemples si pensem que en la majoria d’aquests països el valor de la vida humana té preu, i es vulneren els principis més  fonamentals dels drets humans).

En la nostra societat, evidentment hi ha molt camí recorregut pel que fa a l’assoliment de drets constitucionals femenins, però no és així respecte del valor funcional femení. És a dir,  hi ha un reconeixement de drets polítics, una forta càrrega filosòfica respecte de les polítiques de gènere, però és “sobre el paper”; ja que no es tradueixen en assoliments tangibles en el dia a dia, a la faceta social,  laboral,  ideològica...El potencial femení es valora en menor mesura que el masculí.

Les dones, en ple segle XXI,  podem afirmar que la lluita per la igualtat en el reconeixement del nostres  drets com a éssers humans i socials, sols ha fet que començar. Les dones tenim una gran fita per davant, la qual és molt més complexa que si fóssim homes, perquè el mateix univers femení és molt més múltiple que el  masculí i amb molts més matisos.

Evidentment la dona jove universitària se situarà enfront dels mateixos drets i obligacions que els homes, malgrat que seguirà trobant una societat on preponderen els valors masculins.  Però la nostra reflexió abasta el perfil de dones que es troben en la franja, posem, dels 30 als 65 anys, que viu en parella, amb fills i incorporada al món laboral, no forçosament amb titulació universitària i amb un nivell de salari petit o mitjà. Un perfil quantitativament molt important.

Trets característics del perfil femení al nostre país

Aquest perfil femení té davant seu un repte immens perquè la dona s’enfronta a una forma de ser i d’estar que ultrapassa els cànons masculins.

Les dones, en general,  ens caracteritzem  per aspirar a l’acció perfecta en els diferents rols que exercim. Tot i que aquesta afirmació pot interpretar-se com a feminista, estem segures que moltes dones la comparteixen.

Creiem que a les dones se’ns exigeix més i també ens exigim més.

Cada dia, quan les dones treballadores ens enfrontem al món, ho fem amb el ferm propòsit de guanyar la batalla al temps i pretenem ser unes grans professionals a la feina, salvant les fronteres i les diferències que ens trobem entre la desigual utilització que fem del nostre espai, les dones i els homes.

Les dones, sense proposar-nos-ho, ens ensinistrem a ser unes “superwoman”, adjectiu molt encertat que s’ha posat molt de moda.

La dedicació professional, molt  satisfactòria perquè suposa una certa independència econòmica i personal  respecte de la parella i produeix una satisfacció del propi èxit personal, en multitud d’ocasions ens ha portat a les dones treballadores a un sentiment de culpabilitat quan hem estat mares i els nostres fills han estat petits, perquè no podem estar amb ells el major temps possible i bressolar-los quan ho han necessitat.

En aquest cas, aquest sentiment de culpabilitat també té rostre femení. No poques vegades trobem desnaturalitzat deixar un bebè a la guarderia amb 4 mesos o en mans de cangurs que no es coneixen prou bé, com per assegurar que es deixa el fill en bones mans,  per anar a treballar.

Per contrarestar aquest sentiment negatiu ens admetem a ulls clucs que és millor qualitat que quantitat i ens empenyem a fer la carrera de “mares de qualitat a tota marxa” sense perdre tampoc “pistonada” en la nostra carrera professional i en la nostra evolució com a persones. Tot això ho vivim subordinades  a una societat competitiva, d’eslògans, basada en models que en la majoria dels casos no responen a la realitat .

Relacions socials i laborals de les dones respecte dels homes

La vida en parella

Dintre del nostre rol tampoc no podem oblidar-nos de la nostra vida en parella, on la convivència amb el ser estimat es converteix unes vegades en estimable companyonia i repartiment de tasques i deures, però  altres vegades esdevé una veritable lluita de poder ambdós. Això succeeix amb més insistència quan els  dos membres familiars treballen i la dona aporta un sou estimable a l’economia familiar, o bé, la dona té unes inquietuds diferents de les purament domèstiques i aspira a un major progrés, tant en la seva vida professional com personal, és a dir, aspira a un creixement com a persona.

Aquesta lluita de poder es manifesta quan la dona reivindica dintre de la parella un espai vital, de temps material per a la seva preparació (lectura, formació) o per a les seves relacions humanes fora de la parella. Això encara no ho entenen molts caps masculins, ja que  la figura de l’home, antic “pater família”, se’ls revela com a únic referent, i tot allò altre que desitja la dona es tradueix en quelcom antinatural, perquè resta temps de dedicació al marit, a l’esfera domèstica i en molts casos als fills.

Per bé que hi ha dones que accedeixen a uns nivells de remuneració elevats, encara que més baixos que els dels homes, és l’alta qualificació professional la que facilita la seva “competició” en termes d’igualtat professional amb els homes, a més, en l’esfera domèstica, en la majoria dels casos,  contracten personal per fer les tasques de casa.

Però això no és l’habitual en la major part de la població activa femenina (la dona treballadora de la qual es parla al començament d’aquest article), ja que aquesta aporta un sou a casa que s’ha considerat complementari al de l’home. I per fer rendible el seu treball remunerat, les dones han  compaginat  ambdues ocupacions amb dobles o triples jornades, combinant la tasca professional amb la domèstica. També s’hi ha d’afegir, l’educació dels fills.

Vida professional

Els continus sostres es van superposant: la manca de formació per projectar-se professionalment, assumpció de que la remuneració que aporta a la seva economia familiar és complementària (ja que està reconegut el nivell inferior de salari de la dona respecte de l’home), jornades laborals de 12 o 14 hores (professional i domèstica) manca de temps per formar-se i cap marge de maniobra. I com a conseqüència de tot això es produeix baixa d’autoestima personal.

Es parla molt d’exclusió social de les dones, de la pobresa amb rostre femení, però no ens hem d’oblidar que l’assoliment de quotes d’igualtat comporta necessàriament una major independència econòmica de la dona respecte de  l’home.

Es podria dir que les darreres disposicions sobre conciliació de la vida familiar, fetes amb bona voluntat per part de les administracions, resten competitivitat a les dones (els horaris laborals reduïts per cura de fills, l’adopció per part de les empreses d’horaris especials –torns- per facilitar a la dona el treball professional i el domèstic)  i no fan més que ratificar que a la dona se li redueix el seu camp personal i professional, perquè generalment és la dona qui ha de fer reajustaments de temps.

Això és  així perquè a la dona se li demana que dediqui més atenció i temps a la vida familiar que a l’home, tradicionalment. L’home ha estat adreçat cap l’acció exterior, a portar un sou a casa. La dona es dedicava als fills, a la casa i la seva relació d’amistats era el cercle que també freqüentava el seu marit.

La incorporació de la dona al món laboral no ha desterrat encara aquesta tradicional posició i configuració. Per aquest motiu, actualment se solapen l’educació tradicional, on la dona apareix com l’eix de la vida domèstica (cura de la llar, educació dels fills, etc.), i la moderna amb jornades laborals com la dels homes, la innegable obligació a la inserció en l’anomenada societat del coneixement (darrerament es parla d’analfabetisme funcional de la dona com a motiu d’exclusió en les relaciones maternofilials). Tot això requereix, evidentment, una inversió en clau de temps, a la qual se suma l’assumpció de la major part de les tasques de la llar.

No és que a les dones no ens agradi fer de professional laboral, de mestressa de casa i també gaudir d’un espai personal, sinó simplement que fer una cosa no sigui excloent de fer l’altra. Demanem tenir espai i temps suficients per desenvolupar tots els rols, amb total plenitud.

Tot això que sembla tan simple i raonable, en la qüotidianitat no ho és pas. La triplicació o quadruplicació del rol femení es viu de forma rutinària, és la normalitat dins del que s’ha de considerar anormal. Això és el que ens té atrapades.

Les dones no és que siguem menys competitives laboralment, sinó que davant  una promoció professional tendirem més a salvaguardar la nostra esfera familiar que la professional i tal vegada més que la cultural. Genèticament  o educacionalment es troba desnaturalitzat que una dona dediqui menys temps als seus fills, en pro d’una major promoció laboral, que si d’un home es tractés.

Això es pot constatar en el fet que el nombre de persones que demanen reducció de jornada per atendre fills menors o persones grans (pares o sogres, en molts casos) és major en dones que en homes.

L’educació i la formació en les polítiques de gènere

A tot aquest procés s’hi ha d’afegir la manca de reconeixement social i polític del paper de la dona en la societat, i els valors afegits que ella pot aportar. Aquest reconeixement requereix una gran transformació social i educativa que haurà de començar a l’escola: explicar, debatre en els espais públics posats a l’abast, el paper decisiu i proactiu de les dones, que, juntament amb el de l’home, engrandeixen els índex de progrés,  prosperitat  i coneixement.

Quantes vegades t’has de sentir, de forma antipàtica, que ets una feminista, quan es parla d’igualtat i polítiques de gènere?. No es tracta ja de feminisme, sinó simplement de reconeixement de drets humans... Però no ens oblidem que molts homes encara pensen que “comprar i posar rentadores són coses de dones”.

Així doncs, és importantíssim educar en la igualtat home-dona i explicar que, històricament, la dona ha patit discriminació i la continua patint.

En un món cada vegada més tecnificat, i alhora més individualista, des del punt de vista de les relacions humanes s’ha de potenciar, a l’escola, l’educació en els valors, en la capacitat de les persones per contribuir a la creació d’un món millor i a la pràctica de la pròpia autoestima.

En aquest sentit, la visió de les dones pot aportar una altra forma de relacionar-se, perquè posen en pràctica en els diversos rols que desenvolupen una sèrie d’habilitats innates que fan servir en la seva vida quotidiana: l’empatia, la disciplina, l’eficiència  en termes cost-benefici i molta complicitat personal, la qual cosa facilita el treball en equip i una visió no egocèntrica de la realitat.

Insistim, doncs, en la importància de l’educació per enllestir unes futures relacions home/dona més justes i trencar l’actual divisió de rols. La igualtat entre dones i homes no és només una qüestió de justícia entre persones, sinó que ha de bastir ponts per a construir un món millor.

Corresponsabilitat dels mitjans mediàtics: la televisió

Manquen polítiques socials i educatives que reconeguin la plusvàlua que pot afegir la dona al seu espai vital:

1. No és motiu de reconeixement politicosocial la pressió que comporta l’exercici de l’activitat laboral i domèstica. No es prenen mesures serioses i reflexives. Els petits anuncis televisius on apareix la imatge de l’home netejant el seu cotxe i el missatge subliminar que també això, rentar, ho pot fer a casa, és escanyolit, moda de mesos i prou.
    

2. La pressió mediàtica de la televisió, l’estatal sobretot, i el seu desinterès per representar els problemes i les inquietuds de la dona treballadora és evident. En el món de la publicitat, la imatge de les dones és penosa, artificial i en la gran majoria de programes televisius, l’univers femení apareix distorsionat.
    

3. En aquest sentit l’anomenada “televisióescombreries”  i els seus nivells d’audiència no fan més que afermar l’allunyament per part dels sistemes de comunicació mediàtics (la televisió n’és un bon exemple) de la promoció de la cultura, la solidaritat, el foment de la lectura i l’intercanvi d’experiències de dones que, mitjançant projectes amb un enfocament de gènere, per exemple, estan lluitant contra la pobresa.
    

4. Per què interessa a la televisió pública (que paguem tots) i a les privades (concessionàries de les públiques) la proliferació d’aquests programes anomenats “roses” que tenen  el mal gust de ficar-se en la vida dels altres, i, amb la finalitat de fer espectacle, vendre públicament coses tan serioses com, per exemple, la violència domèstica o el deteriorament de la imatge pública de les persones?. Veiem cada dia a les televisions (cal dir que la televisió de Catalunya és una excepció) com el prototip de l’èxit no és pas la persona que treballa i es cuida de tenir una formació i uns valors, sinó la que posa més vísceres al taulell de venda.
    

5. Actualment estem passant de la bona educació televisiva als circs domèstics, a vendre la intimitat familiar al que més pagui, a espectacles tronats. Aquests espais van dirigits, especialment, a mestresses de casa que no han tingut l’oportunitat de ser adreçades a cap  altre  tipus d’informació i, també, a molts joves que aprenen a valorar l’èxit fàcil, on  tot  s’hi val. 
    

6. La televisió, com a canal d’informació, podria ser un mitjà substitutori a aquesta manca de temps per llegir, per exemple, de forma reflexiva i en profunditat el diari o qualsevol informació cultural. També per estimular la lectura de llibres, per exemple, amb espais de tertúlia literària, que ens ajudarien,  en primer lloc a llegir llibres i en segon lloc, animant a comentar-los, la qual cosa, a més d’elevar el nostre nivell cultural, enaltiria també la nostra capacitat d’expressió, tan malmesa últimament.

FEM PROU LES DONES?

Bé, no seria ètic, per part nostra, culpabilitzar només factors externs de la nostra situació. Així doncs, les dones que compartim les opinions exposades tenim una gran part de responsabilitat en la nostra vida i en el nostre futur, i l’honestedat ens demana  fer un “mea culpa”.

Fem prou les dones per conquerir el nostre espai dins la societat?

Fem pedagogia als nostres fills de les polítiques de gènere, del repartiment de tasques home-dona per gaudir les dones de més espai per a la nostra formació i enriquiment personal?

Sentim que els nostres fills i les nostres filles comparteixen la nostra filosofia i ens ajuden a realitzar els nostres projectes?

El nostre discurs filosòfic va acompanyat d’accions, de petites pràctiques diàries?

Ens sentim  prou independents, des del punt de vista afectiu, de la nostra parella i dels nostres fills per dir “no” a moltes demandes que, en principi, sembla que siguin de gènere femení?

Anem guanyant espai a les nostres parelles, als companys de feina, als nostres caps, però, mentrestant, pot ser que perdem terreny amb els nostres fills?

Sabem combinar amb saviesa el  paper de “protectores dels nostres fills”, que tenim les mares,  amb la responsabilitat de fer que arrelin les nostres demandes al si del nucli familiar?

Ens sentim prou segures com per demanar tot el que ens pertoca com a éssers humans o encara pensem que hem nascut, entre d’altres coses, per continuar sent “el reposo del guerrero”?

Mentre nosaltres, les dones, no ens emancipem interiorment, difícilment aquest alliberament podrà venir des de fora. Si no creiem veritablement en nosaltres mateixes, si no ens estimem, difícilment podrem esgrimir que volem ser mesurades per la nostra capacitat,  enlloc de conformar-nos amb quotes de representació als espais polítics i públics. Hem de decidir posar fi a l’excusa del pes de  l’esfera familiar i sortir del nostre cercle per aventurar-nos un món de sensacions i relacions noves.

Badalona, gener de 2005